Eduard Sebastián va anar a Cuba amb el Casal de l’Amistat Catalano-Cubana, formant part de la brigada José Martí, formada per joves “d’esquerres, votants o simpatitzants del PSUC, que anàvem a mostrar la nostra solidaritat amb el poble cubà”. El viatge va ser “molt gratificant” i també molt especial per diversos motius, un dels quals és que allà va conèixer la Christa Clasen, una noia alemanya que avui és la seva dona i la mare dels seus fills.
“Em vaig unir a un camp de treball, prop de L’Havana, on hi havia tres-cents joves. Van ser tres setmanes de feina i dues de turisme. Jo collia guaiabes, la Christa maduixes. Ens hi posavem a les 7 del matí”, explica.
“La Christa formava part de la brigada alemanya. Parlava castellà perque havia estat un temps a Mèxic. Les condicions eren les idònies perque ens enamoressim: érem joves, teniem afinitat ideològica i passàvem molt de temps junts”, indica l’Eduard.
“Els cubans empraven mètodes socialistes de planificar la feina, establint uns objectius i uns terminis per a complir-los, adaptats, això sí, al seu particular ritme de treball, que era molt tranquil perque allà fa molta calor, una calor molt xafogosa. La brigada alemanya sempre acabava la feina en dos dies. Els altres trigàvem una mica més i, si et tocava un cubà de company, encara més. Recordo una noia, la Rosa, amb la que tenia discusions d’hores sobre qui pujava a l’arbre, si ella o jo. Ella deia que no es podia enfilar perque se li estriparien els pantalons. I quan no era aixó era qualsevol altra excusa. Mentres en parlàvem anava passant el temps i no feiem res. Al final, sempre m’hi enfilava jo”.
Quan no estaven treballant, “realitzavem activitats lúdiques i polítiques. Vam assistir a un concert de Carlos Puebla, a qui anomenaven “el cantor de la Revolución”, vam visitar un psiquiàtric i la presó d’Isla de Pinos, on havien estat tancats Fidel i el Che. També ens van portar a l’estadi de beisbol de L’Havana. El beisbol és l’esport nacional, hi juguen cada tarda, són molt bons. Un dia vam anar a un centre de secundària per a estudiants de Moçambic i Angola on feien l’ensenyament en portuguès. I un altre dia vam rebre la visita d’un grup d’antics brigadistes cubans que havien lluitat a Espanya durant la Guerra Civil i vam estar molta estona parlant amb ells”, explica.
L’Eduard assegura que es va trobar “un país més avançat del què em pensava. Les coses funcionaven, malgrat les traves i l’embargament. Els cubans estaven informats de tot, encara que tenien una perspectiva de les coses diferent de la nostra, i estaven molt orgullosos de la seva projecció internacional”. Afegeix que “l’educació i la sanitat estaven molt bé. Alguns cooperants fins i tot van aprofitar per a arreglar-se les dents”.
Li va cridar l’atenció que els nens petits “es muden per anar a l’escola. Tots els “pioneros”, que és com en diuen allà, van immaculats i molt repentinats”. També li va sorprendre assabentar-se que molts dels joves cubans amb els quals treballava al camp “eren físics o estudiants de Ciències i Medicina”.
Curiosament, tot i els bons records que conserven d’aquella experiència, l’Eduard i la Christa no hi han tornat. “Un dels nostres fills hi va anar l’any passat. Volia visitar el país on s’havien conegut el seu pare i la seva mare”.
