Al costat de les activitats clandestines contra el franquisme i d’una creixent conflictivitat social que acabava tenint sempre una dimensió política, es va obrir un altre front contra la dictadura. Per les autoritats franquistes era incomprensible que dins de les activitats eclesiàstiques hi hagués cap tipus de subversió a l’ordre establert; com tampoc podien pensar que arribaria un temps de fractura de l’església nacionalcatòlicacom a conseqüència del compromís social de joves capellans, els quals van arribar a tenir un pes important en els informes dels serveis policials i d’altres organismes informatius del règim. En certa manera el grau de sorpresa era lògic si pensem que no es pot entendre el funcionament de la dictadura franquista sense tenir en compte el recolzament d’una Església obsessionada per recuperar un lloc privilegiat en la societat. Cal recordar que la instauració del franquisme s’impregnà d’un clericalisme que beneí el nou poder, justificant i emparant la repressió dels vençuts l’any 1939.
La complicitat de les parròquies terrassenques, especialment el Sant Esperit i Sant Pere, amb l’oligarquia local fou intensa durant les dues primeres dècades del règim franquista, amb una estreta relació amb el falangisme local i les principals famílies de fabricants terrassencs. Cal dir també, que el desenvolupament d’Acció Catòlica del Sant Esperit -vinculada al Centre Social Catòlic- va propiciar que s’aglutinessin joves de classe mitjana aliens a les exaltacions de la Falange. L’organització d’activitats culturals en llengua catalana per part de la Institució Ambrosiana, les iniciatives de la Comissió Abat Oliba per a promoure l’entronització de la verge de Montserrat i el sorgiment d’organitzacions com la JOC i la HOAC, marquen l’inici del desenvolupament d’un sector catòlic terrassenc que poc a poc s’anirà allunyant del nacionalcatolicisme.
Però sens dubte la fractura més decisiva dins el món catòlic es produirà amb la creixent implicació de catòlics seglars, capellans i religiosos en els conflictes socials i, especialment, en activitats d’oposició a un règim que en paraules de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, «es deia cristià, però no obeeix als principis bàsics del cristianisme». Com es sabut, la publicació d’aquestes declaracions li vàren suposar l’expulsió de l’estat espanyol el 12 de març de 1965. Efectivament, alguns moviments específics de la pròpia església com la JOC actuaren com a mecanisme conscienciador tant d’aquells capellans novells que seran destinats als barris perifèricsque s’anaven conformant en la ciutat, com de molts joves amb inquietuds que s’integraren en l’activisme sindical i polític dins la USO, les Comissions Obreres, el PSUC o el FOC.
A partir dels inicis de la dècada dels seixanta un sector de l’església terrassenca va tenir un paper molt important en la lluita antifranquista, malgrat que al principi la presa de posició d’uns joves lluitadors capellans no sigui fàcilment acceptada. El recel era més que comprensible ja que sempre s’havia vist el capellà com «el amic dels rics». El compromís social que adquiriren les parròquies obreres dels barris de Ca n’Anglada o Ègara -per citar-ne dues comunitats cristianes capdavanteres en adoptar una actitud crítica i de ferma d’oposició antifranquista- es va traduir en un clar enfrontament contra una jerarquia eclesial vinculada políticament i ideològicament amb la dictadura del general Francisco Franco. També les parròquies de Sant Pere, San Josep -al barri de Can Palet- i la Sagrada Família -amb el Pare Jaume Dasquens- esdevindran, amb els diferents grups d’esplais i d’escoltisme, plataformes de nuclis contestataris. Aquestes parròquies es transformaren en uns espais de referència col·lectiva on podien aixoplugar-se els militants sindicals de les CCOO, es permetien reunions de grups polítics antifranquistes i on s’articulaven les organitzacions cristianes progressistes.
Debat a les comunitats
Al llarg dels anys seixanta dins algunes comunitats cristianes de Terrassa s’anirà introduint un debat sobre el paper de l’església com a comunitat, dins un context de canvis ideològics promoguts pel Concili Vaticà II. Un clergat parroquial jove i determinats membres d’ordes religioses, i sota la influència d’una realitat social que reclamava un clar compromís cívic, plantejaren un cristianisme des de baix i mostraren una nova sensibilitat defensant els valors evangèlics de llibertat, de solidaritat i de justícia. Precisament Terrassa serà un lloc on la concepció de compromís amb les classes populars es farà més evident, amb l’arribada d’un grup dejoves capellans als barris més inarticulats de la ciutat en un moment que les riuades de 1962 havien provocat moltes pèrdues humanes i nombrosos danys materials. Al barri de Les Arenes l’arribada del capellà escolapi Alexandre García-Duran, immediatament després de les riuades, fou tot un revulsiu que va fer que els veïns prenguessin més consciència i s’organitzessin de forma permanent.
Un dels efectes de les riuades és l’acció de diferents sectors socials, molt d’ells pertanyents a uns cercles catòlics molt sensibles per la qüestió social, en indrets allunyats del centre i amb unes condicions de vida molt depriments. Les iniciatives de Càritas Diocesana i la d’alguns capellans de les parròquies van facilitar el contacte entre diferents barris de la ciutat i fan possible un clima de trobada per discutir-ne els problemes més urgents. En molts casos confluïren cristians de base que tenien una consciència progressista i catalanista amb un sector molt actiu de veïns, alguns d’ells militants comunistes.
El compromís d’algunes parròquies obreres no serà ben vist per part d’una jerarquia eclesiàstica que no podia concebre una església que s’atrevia a fer una funció de suplència en el moviment obrer i veïnal. Recordem les paraules que l’ex-alcalde Josep Clapés havia dit a uns capellans que acabaven d’arribar a la parròquia de Sant Llorenç: «Les admiro, Padres, porque han venido ustedes a domar la fiera». Entre aquesta consideració paternalista dirigida als que havien de garantir un món conservador i uniforme, i la que contenia un titular en primera pàgina la revista QUÉ PASA poc temps després -«Una parroquia de Tarrasa palenque de subversión política»- una fractura important s’havia produït en l’ordre catòlic terrassenc.
Reacció a Sant Llorenç
El jesuïta Pep Ricart -que es va incorporar l’any 1968 a la comunitat religiosa de la parròquia de Sant Llorenç, juntament amb Víctor Blajot, Manuel i Santi Marcet- ha explicat com el contingut d’una homilia que pronuncià en època de quaresma el rector Damià Sánchez Bustamante, mencionant la repressió que patien els treballadors d’Astúries, va suscitar una gran estupefacció entre la feligresia. «…Aquellas palabras rompieron los tímpanos de algunos, ya en la primera misa. Luego, en la segunda, corrió la alerta y se juntaron algunos más. Vinieron todos como dispuestos a comprobar si tendríamos el valor de repetir aquella “crítica contra el Régimen”. Su paciencia se transformó en paranoia. Amigos nuestros, de primera hora, se levantaron como energúmenos y, mientras salían, gritaban airados: “Esos curas cabrones”, “¡Arriba España!”, etc. Los demás fieles, asustados, corrieron a cerrar las puertas. Al terminar, una señora desconocida, llamada Isabel, que luego sería una de las primeras en formar la comunidad, se acercó a Damián y le dijo: “Mossèn, això no sé com pot acabar, però miri, al carrer … hi té casa seva. I ara (añadió dirigiéndose a sus hijas que la acompañaban) anem a fer-li companyia”».
La parròquia de Sant Llorenç -que integrava el polígon de pisos de Sant Llorenç i els barris de Les Arenes-Grípia i Ègara- va néixer amb l’arribada dels capellans Damià Sánchez-Bustamante i Joan Rofes, els quals van adoptar unes noves formes de viure el fet religiós i un clar compromís social. Aquests capellans obrers defensaren una pastoral missionera més pròxima al poble, lluny d’una església tancada en si mateixa, al costat dels obrers que vivien als barris i amb una implicació en la solució dels problemes veïnals, fins i tot renunciaren a la paga de l’Estat per a convertir-se en treballadors assalariats. Aquest nou comportament i les actituds crítiques d’aquests joves capellans trencaren amb l’estil d’una església nacionalcatòlica i van generar nombrosos conflictes importants amb l’arxidiòcesi i amb el poder local franquista.
L’autor és: Historiador i Graduat Superior d’Arxivística i Gestió de Documents. Professor de Secundària. Com a membre del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa ha coordinat el projecte Memòria Terrassenca
