Els dies 17, 18 i 19 de juliol de 1936, una part de l’Exèrcit, amb el suport d’elements vinculats a organitzacions d’extrema dreta, es va alçar en armes contra la República. El cop tingué només un èxit parcial i desencadenà una cruenta guerra civil que culminà el 1939 amb la victòria de Franco. Malgrat la guerra, la vida a la reraguarda republicana continuà.
Poc després de l’esclat de la guerra, les entitats culturals terrassenques de caràcter burgès com el Gran Casino, Centre Social Catòlic, Cercle Egarenc van ser dissoltes, mentre que les altres enfocaren la seva activitat cultural en concordança amb la nova situació. D’acord amb els discursos de democràcia social de les organitzacions antifeixistes, la Revolució havia de permetre a tot el poble accedir a la cultura i, per tant, obligació d’aquestes era difondre-la i popularitzar-la. Durant els primers mesos, els diaris dedicaren grans espais a les activitats culturals que es feien a la ciutat (concerts de jazz, teatre, cinema, literatura, exposicions…). A més, tots els sindicats i partits polítics tenien les seves pròpies seus socials i culturals, com l’Institut Maurín del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), la Mutualitat Cultural dels anarquistes, o la Casa del Poble d’ERC, que organitzaven diferents actes culturals per difondre la cultura des de la seva perspectiva i, molt sovint, per recaptar fons pel front. s i els teatres van seguir funcionant, però amb grans canvis. És el cas del Teatre Principal, que, confiscat per l’Ajuntament i controlat pel Comitè de Teatre, va continuar la seva activitat durant els anys de la guerra. Les representacions dels temps de la guerra anaren des del teatre amateur tradicional fins les noves obres amb una forta càrrega ideològica revolucionària.
Teatre del poble
Títols com “Gente de Honor”, “La Revoltosa” , “Cançó d’Amor i de Guerra” o “España en Pie!” foren alguns dels que es van representar a l’escenari del Teatre Principal, rebatejat com a Teatre del Poble. Els cinema també va viure un procés de transformació similar. Els emblemàtics cinemes Rambla, Recreu, Doré i Catalunya van passar a ser gestionats pels obrers i van funcionar durant tota la guerra. Continuaren passant-se títols de Hollywood (en molts casos repetits, ja que els americans van deixar de vendre als revolucionaris) però a la pantalla també es van poder veure pel€lícules per a l’enfortiment de la consciència de guerra com “Espanya 1936”, “19 de juliol”, “Guernika”, “Obusos damunt Madrid” o bé un cinema mai vist a Espanya, concretament pel€lícules soviètiques com “Els Marins de Cronstadt”. I és que la cultura soviètica va tenir una important presència a la ciutat gràcies al prestigi que comportava l’ajut de l’URSS a la causa republicana. L’Ajuntament impulsar uns cursos de rus per a la població i és creà una secció local de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica que organitzava exposicions, mítings i conferències per acostar la població de Terrassa al país que ajudava a la República.
Com la política i la guerra, la qüestió cultural també fou motiu de polèmica entre els revolucionaris. Una de les qüestions que generà més debat fou la funció de l’art davant l nova situació. La polèmica es desencadenà arran de la publicació del Manifest d’Amics de les Arts al Poble de Terrassa per part de la coneguda entitat cultural terrassenca, controlada ara per militants del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Pels marxistes, no es podia mantenir el vell art burgès, sinó que s’havia de fer un nou art revolucionari i compromès i calia que tots els artistes de la ciutat prenguessin part en aquesta renovació. Havien de tenir sentit de classe i no ser simples artistes. Aquesta visió fou replicada pel republicà Àngel Ponts des les pàgines de l’Acció, òrgan d’ERC, qui polemitzà amb Pere Vigués, del POUM, defensant un art independent de la dinàmica política.
Paral·lelament, les Joventuts Llibertàries, feren una activa campanya contra la celebració d’espectacles i balls, que consideraven actes frívols que distreien la moral dels combatents.
Resulta curiós les excavacions i la protecció que es va fer de els Esglésies de Sant Pere en un ambient anticlerical. Aquest conjunt arquitectònic fou l’únic edifici religiós que es salvà de les flames en ser confiscat pel Comitè Antifeixista i convertit en museu arqueològic gràcies a la intervenció de Josep Rigol. I és que, tot i la gravetat del moment, es va mantenir l’interès per a l’arqueologia. Així ens ho demostra, el Museu de les Esglésies o una nota de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya on es prega a la Junta Local, que en cas de qualsevol troballa arqueològica durant al construcció dels refugis antiaeris, aquesta havia de ser respectada i la troballa comunicada a la Junta de Catalunya per tal de que es recollís en benefici del Patrimoni Artístic.
Futbol
Finalment, també cal comentar la forta activitat futbolística que hi hagué pràcticament durant tota la guerra. El Terrassa FC va seguir disputant partits durant bona part del conflicte, tot i que les progressives crides a lleves afectaren els joves jugadors i l’equip va deixar de jugar març de 1938. A partir de llavors, al camp del Terrassa encara s’hi disputaran partits fins el 15 de gener de 1939 (nou dies abans de l’entrada dels franquistes a la ciutat!) quan s’enfrontaren el Quarter Vorochilof i el Quart Batalló Local STE.
Així doncs, tot i les carències materials hi hagué activitat durant tota la guerra, i és que aquesta, era una gran arma alhora de mantenir viva la moral d’una població sotmesa a una rutina cada dia més difícil.
