Històricament, el Carnestoltes ha estat una de les festes més celebrades arreu dels Països Catalans. Els seus orígens són remots i s’han d’anar a buscar entre els rituals pagans que commemoren l’inici del cicle vital agrícola. Ni la persecució político-religiosa, ni les transformacions socials viscudes arran de la Revolució Industrial van aconseguir esborrar-lo de la memòria popular. Tradicionalment s’ha caracteritzat per l’abundància de menjar i beure (les conegudes “olles dels pobres”), i per les disfresses, que permetien, ni que fos per un dia, amagar el gènere i la condició social.
Per a molts historiadors i antropòlegs, el Carnestoltes és la “festa privilegiada del ritual d’inversió social”, doncs capgira el consens dominant i relaxa la rigidesa de l’estructura piramidal de les societats medievals i contemporànies. Té el punt de crítica social implícita en tota paròdia. Precisament per això ha estat severament perseguida pel poder.
L’Esglèsia va acomodar la festa al seu calendari litúrgic, però no va poder arrabassar-li el seu caràcter popular i, en bona mesura, subversiu. Malgrat tot, la festa del Carnestoltes es pot veure com una invitació a la revolta, però també com una vàlvula d’escapament que garantia el control social durant la resta de l’any.
No sabem exactament quan es comença a celebrar el Carnestoltes, però sí que sabem quan se’l comença a perseguir. A Terrassa, ja des del 1446 s’amenaçava amb sancionar amb una multa a qui celebrés la festa. Més d’un un segle més tard, el batlle de la ciutat fa una crida pública per evitar “sonar en ninguna manera de instruments, ni ab aquells ballar, ni altrament fer ninguna manera de màscares, ni disfresses, tirar taronges, ni immundícies algunes, ni regosijos alguns” sota pena de perdre els instruments i pagar una multa de 10 lliures barceloneses. Al 1741 es ratificava la prohibició de celebrar el Carnestoltes amb màscares.
Segons explica J. Ignaci Rodó a “Història de Terrassa i els pobles del seu partit Judicial” (1848), el Carnestoltes de l’any 1831 va ser especialment conflictiu. Un grup d’amics va decidir construir una carrossa que representés l’arribada de la Quaresma; és a dir, l’absència de carn en el menjar. Així que el carro que acompanyava la carrossa anava ple de “acelgas, bacalao, sardinas saladas y un grueso congrio también salado”. El batlle d’aleshores, Manuel Frutos, no només va autoritzar la carrossa sinó que va posar dos agutzils a disposició de la comparsa. Segons Rodó, “gustó mucho aquella broma al pueblo”, tot i que tres veïns van córrer a denunciar-la al Capità General de Catalunya dient que els organitzadors “habían hecho gran burla del Rey Fernando VII”.
La carrossa era satírica, és clar, però no apuntava directament cap a Ferran VII. Per entendre les autèntiques motivacions de la denúncia hem d’analitzar-les en clau política i, sobretot, a la llum dels conflictes que travessava la societat de l’època, en plena industrialització i amb un enfrontament gairebé permanent entre les diverses famílies liberals i les restes de l’Antic Règim.
El Capità General de Catalunya, màxima autoritat civil i militar a Catalunya, era el Comte d’Espanya, i havia instaurat un autèntic règim de terror arreu del país. Carlista convençut, s’alià amb els sectors més extremistes de l’absolutisme català per reprimir brutalment els seus enemics; especialment als liberals que de manera voluntària se sumaven a la Milícia Nacional, un cos armat format per classes populars i comandat per membres de la burgesia liberal que defensava amb les armes els avenços de la Revolució liberal. Resulta que alguns dels organitzadors de la carrossa havien estat antics voluntaris de la Milícia Nacional. Per això es denuncia la carrossa, per més que es vesteixin les causes d’ofenses al rei.
Al final va haver d’intervenir el batlle, que era liberal, i dos priors a favor dels denunciats per estalviar-los el càstig. Les autoritats municipals van posar-se a disposició de qui calgués per acreditar que tot plegat havia estat un “divertimento inocente” i van mostrar-se sorpresos “de que hubiera gente tan perversa que se atrevieran a acusar de delito” una carrossa tan inofensiva. Davant d’això, els denunciants van retirar la denúncia, motiu pel qual tot va quedar resolt sense presó ni multes.
Autor
Marcel Taló
Llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, màster en Investigació d’Història Contemporània, també per la UAB i membre de la junta del CEHT.
