La situació d’enfrontament entre el moviment obrer i la dictadura, a finals d’octubre de 1967, adquirí una intensitat extraordinària. La jornada de protesta del divendres 27 d’octubre, convocada en tota Espanya per les Comissions Obreres -molt influïdes per l’estratègia de la militància comunista d’estendre al màxim la lluita obrera malgrat l’acció repressiva de la dictadura franquista- tingué a Terrassa, després de Madrid, un dels escenaris més virulents. La ciutat es convertí en un lloc de referència del combat per la llibertat. La capacitat de convocatòria d’aquella jornada de lluita va expressar el gran impuls organitzatiu de les Comissions Obreres i fou un dels esdeveniments més significatius del moviment antifranquista terrassenc. Dies abans del 27 d’octubre de 1967 la policia havia detectat una intensa acció propagandística de les Comissions Obreres. Aquest moviment sociopolític antifranquista convocava els treballadors a fer un acte reivindicatiu i de protesta per un salari mínim de 300 pessetes, contra l’atur i els expedients de crisi, pel dret de vaga, contra l’encariment de la vida i per la llibertat dels militants obrers empresonats.
L’alcalde Miquel Onandia havia insistit al Governador Civil de l’escassa presència policial per fer front a la força de les Comissions Obreres, lamentant-se de la poca efectivitat en una ciutat «tan castigada por las fuerzas subversivas». Efectivament, la màxima autoritat local franquista advertia en els seus informes de la dificultat per mantenir l’ordre públic i expressava el seu temor que en algun moment es produïssin fets d’extraordinària gravetat contra el règim en la ciutat de Terrassa. El 27 d’octubre al vespre es va produir «uno de los serios acontecimientos» que preveia Onandia en els seus informes.
A partir de les set de la tarda van començar a confluir a l’últim tram de la Rambla un gran nombre de treballadors, però també grups que pertanyien a la Guàrdia de Franco, excombatents, falangistes, Guàrdies Civils retirats i inspectors de la Brigada politicosocial (la Secreta). Unes 500 persones es van situar darrera d’una pancarta que al·ludia a la llibertat sindical, salari mínim i altres consignes contra la dictadura. Quan la manifestació s’havia posat en marxa i havent recorregut uns 100 metres la Policia Armada, ben protegits amb cascos i porres, van emprendre una cursa contra la capçalera dels manifestants, iniciant-se una intensa repressió que provocà la dispersió del grup de manifestants.
Alguns van aconseguir fugir pels carrers adjacents a la Rambla, mentre que d’altres van ser acorralats al costat del pas a nivell que travessava la carretera de Montcada i en mig de les vies empedrades. La Policia Armada va intervenir utilitzant les armes de foc envers uns manifestants que es defensaven llançant rocs de la via, ampolles amb oli i boles de ferro dels coixinets llançades amb tiradors. El militant del PSUC, Manuel Fernández Medina, va ser ferit de bala i un company seu, Francisco González Montero, el va poder traslladar en la seva motocicleta Vespa proveïda de sidecar a un dispensari que hi havia molt a prop de la clínica del Remei. Per la seva banda, Antonio Cabello Valero va rebre un tret de la policia i, ferit, va ser hospitalitzat amb pronòstic greu.
Passat un breu temps una nova càrrega policial intenta dissoldre el grup que s’havia parapetat al costat dels murs de les vies del tren, molt pròxims al cine Doré. Les armes de foc es fan servir una altra vegada, sentint-se alguns dispars provinents de la Policia Armada que és reforçada amb tres jeeps plens d’agents que porten fusells metralladors i més efectius de la Guàrdia Civil. Entre els que s’havien dispersat va córrer la veu que una nova manifestació es produiria a la plaça del Dr. Robert, al costat de les dependències de Sant Llàtzer que la Policia Municipal feia servir com a dipòsit de presoners del Partit Judicial. La irrupció d’un gran nombre d’efectius de la Policia Armada i de la Guàrdia Civil dissipà qualsevol intent de concentració, prohibint-se el pas de vianants per aquells indrets.
La virulència d’aquest enfrontament no s’havia donat amb anterioritat, la qual cosa va sorprendre tothom, començant pels propis agents de la repressió. La jornada de protesta va acabar amb 65 persones detingudes, no totes relacionades directament amb els fets. Persones que estaven a la parada d’autobús, els qui arribaven en tren de Barcelona i en sortir es van trobar amb l’ocupació policial de la Rambla i l’estació, aquells que passejaven per la Rambla o coincidia que sortien de treballar, foren objecte de repressió i posterior detenció per part de la policia.
L’arribada de la nit no va significar un descans per aquells que més s’havien significat en la manifestació i havien aconseguit d’escapolir-se de la policia, com tampoc ho va ser pels militants antifranquistes i activistes sindicals que ja estaven fitxats per la policia. Els cotxes camuflats de «la secreta» (el SEAT 1500) i jeeps de la policia van fer un recorregut pels diferents barris de la ciutat buscant, escorcollant domicilis, detenint als qui havien estat assistits de ferides en la Mútua, als dirigents sindicals i, molt especialment, als militants de Comissions Obreres i del PSUC. Les comunitats cristianes de base també foren objecte de repressió amb la detenció de joves de la JOC i dels capellans Agustí Daura, Sánchez-Bustamante i Joan Rofes; aquest últim precisament no havia participat en la manifestació que s’havia produït al vespre a la Rambla. La major part dels detinguts pels fets del 27 d’octubre van ser traslladats a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, on patiren uns interrogatoris plens d’insults, humiliacions i maltractaments.
La jornada de protesta del 27 d’octubre a Terrassa tingué un ampli ressò mediàtic i engrandí encara més la preocupació de les autoritats locals per l’augment de la conflictivitat i l’enfortiment d’un moviment obrer dirigit, fonamentalment, per les Comissions Obreres. L’alcalde Miquel Onandia va publicar una nota informativa on destacava que la ciutat quedava sota vigilància i que s’actuaria amb el «máximo rigor en la represión» contra qualsevol tipus de desordre públic. El 7 de novembre la Policia Armada i la Guàrdia Civil fan acte de presència en la ciutat desplegant nombroses forces pels carrers de la ciutat. Alguns Col·legis i botigues tanquen, i als treballadors que surten de les fàbriques se’ls commina a internar-se ràpidament en el seus domicilis.
Les mesures repressives eren la resposta al desafiament de l’ordre franquista i una forma de contenir la conflictivitat social. Es tractava de fer extensiva la por i el terror entre la població; però la pràctica repressiva contra la militància antifranquista, amb violències i tortures possibilitava, a la vegada, el sorgiment de més protestes, manifestacions i actes de solidaritat, que amplificaven les injustícies comeses per la dictadura. La permanent pressió policial sobre la militància obrera antifranquista no va poder desarticular mai del tot les Comissions Obreres. Aquesta intensa activitat antifranquista del moviment obrer a Terrassa queda reflectida en els nombrosos informes de la Brigada Politicosocial i de la Guàrdia Civil. Efectivament, un any més tard de “la manifestació de las pedres” es comptabilitzen 215 notes informatives referides a reunions, distribució de propaganda clandestina, manifestacions, detencions, protestes i vagues.
L’autor
José Luis Lacueva.Historiador i Graduat Superior d’Arxivística i Gestió de Documents. Professor de Secundària. Com a membre del CEHT ha coordinat el projecte Memòria Terrassenca.
