Des de pràcticament l’inici de la guerra Madrid va ser una ciutat assetjada per part de l’exèrcit franquista, A partir del mes de novembre de 1936, el general Franco, amb la intenció de conquerir-la, però sobretot per tal d’esgotar la ciutat i la resistència dels madrilenys, a part de l’ofensiva terrestre, va iniciar una terrible operació de bombardejos pràcticament diaris.
A començament d’estiu de 1937, el Cos de Bombers de Madrid estava exhaust pels bombardejos i fins a 5 bombers ja havien mort a causa de les bombes. Per aquelles dates, la situació a la reraguarda catalana era tranquil·la comparada amb Madrid i els responsables de la Federació Catalana de Bombers, una organització formada per la majoria de cossos de bombers catalans amb la intenció de coordinar-se i defensar els seus interessos, van tenir la idea de rellevar els apagafocs madrilenys amb la finalitat que prenguessin un descans a Barcelona en la feixuga tasca que realitzaven.
A principis de juliol de 1937, representants de la Federació Catalana de Bombers van viatjar fins a la capital castellana i allà van exposar les seves idees. Els bombers madrilenys van acceptar de molt bon gran l’ajut dels seus companys catalans, però en cap moment van voler ser rellevats dels seus llocs, i van voler continuar treballant malgrat les bombes.
Des de la Federació es va fer una crida a tots els cossos de bombers catalans per tal que els enviessin personal per ajudar Madrid i aquesta crida solidària es va traduir en un primera expedició formada per una trentena de bombers i del Cos de Bombers de Terrassa, el sotscap Alfons Tarrida Sabaté i el bomber Manuel Casas Querol hi van formar part
Pel fet de traslladar-se a Madrid, els dos terrassencs van haver de deixar els seus respectius oficis ja que en aquella època, els bombers eren voluntaris i només cobraven premis pels serveis realitzats i que el seu principal sou se’l guanyaven treballant d’una altra cosa i, el 8 de setembre, l’Ajuntament va decidir subvencionar les seves mullers amb 70 pessetes mensuals, en concepte de jornal per compensar la manca d’un sou familiar.
A Madrid, els bombers terrassencs, com els seus companys, van ser allotjats en el parc número 2, situat en el districte de Salamanca, si bé van ser distribuïts pels diferents torns dels parcs número 1, en districte de Chamberi i en el parc número 4 del districte de Tetuán.
Instal·lats a Madrid, una de les primeres impressions dels bombers catalans van ser les diferències d’equipament i material entre ells i els madrilenys, sent els d’aquests darrers molt millor. Per tal de pal·liar les mancances d’equipament, els apagafocs catalans es van deixar i repartir peces de roba entre ells. A Madrid també es van trobar amb alguns inconvenients respecte a la manutenció i l’hostalatge, que van ser solucionats per una petita subvenció de la Generalitat cap al Comitè Central del Socors Roig Internacional. I com anècdota, els bombers es queixen que a Madrid no hi ha bon tabac, i només es poden aconseguir “mataquintos”.
Durant els primers dies, els catalans van realitzar pràctiques amb els seus col·legues madrilenys, per conèixer el material i la manera d’organitzar-se i treballar, destacant que feien sortides per incendis a cada torn. L’arribada dels bombers catalans a la capital de la República va ser molt comentada per la premsa tant de casa nostra com de Madrid.
Van tornar a Terrassa a finals de 1937, sans i estalvis, com la resta de tota l’expedició, i durant la primavera de 1938 Casas i Tarrida van ser mobilitzats per anar al front, juntament amb set bombers més de la ciutat.
Finalitzada la guerra, tot els bombers, van patir la depuració i la investigació de les autoritats franquistes. Un parell de bombers van ser expulsats i un tercer, Jaume Artiola, va ser afusellat. Manuel Casas i Alfons Tarrida van continuar en el seu càrrec, si bé, al primer li havien comunicat que no comptaven per la nova reorganització, però va ser readmès a finals de 1939. Alfons Tarrida va ser nomenat l’any 1953, cap de parc dels bombers de Terrassa fins a la seva jubilació, l’any 1977.
D’aquella estada a Madrid va néixer una amistat entre els bombers catalans i en alguns llocs es consolidaria, com l’agermanament dels Bombers de Terrassa i d’Olot després de la guerra, traduït en trobades i intercanvis anuals durant la diada patronal, que es van fer fins als anys vuitanta del segle passat.
