l llarg del segle XX, els canvis en el nomenclàtor coincideixen amb els moments de canvi polític a la ciutat. El canvi mai és innocent: del que es tracta és de reflectir i projectar la ideologia del nou règim a través dels noms de carrers i places. Per a demostrar-ho, serveixi una selecció representativa dels canvis en el nomenclàtor municipal al llarg del segle XX, els quals evidencien l’estreta relació entre història, espai públic i memòria.
Un nomenclàtor no és mai neutral. Reflexa els valors dominants del govern municipal de torn. Utilitza la història com a eina per a crear consensos sobre els quals sostenir-se al poder. Amb el nom dels carrers i també de la mà de diversos monuments, es projecta una determinada memòria històrica que legitima els interessos dels grups dominants.
Avui en dia, per poder pensar històricament la ciutat cal que incorporem l’anàlisi de quina memòria i quina història s’ha intentat fixar des dels diferents nomenclàtors municipals.
El 21 d’abril de 1931, una setmana després de la proclamació de la II República, el ple de l’Ajuntament acordava substituir el nom d’un seguit de carrers. Així doncs, la Rasa passaria a dir-se Manuel Azaña; la Plaça Vella, Plaça de la República; i el carrer de l’Església duria el nom d’Alcalá Zamora. Davant les protestes d’alguns regidors que preferien conservar els noms originals Samuel Morera, alcalde de l’ERC, diu que el que buscaven era “perpetuar en la memoria de los tarrasenses la implantación de la República”. Però no es tractava només d’assentar una memòria sinó també d’esborrar-ne una altra. Per exemple, el passeig dedicat a Alfons Sala, Comte d’Ègara, va ser rebatejat amb el nom de Passeig de García Hernández, un dels líder de la insurrecció republicana fracassada a Jaca l’any 1930. Un màrtir republicà prenia el lloc al que va ser l’home més important de la ciutat durant gairebé 30 anys.
El període revolucionari que s’enceta al juliol del ’36 també va adaptar el nom d’alguns carrers. El canvi més destacable és que es van substituir tots els noms dels carrers dedicats als sants. Per exemple, el Sant Quirze va passar a dir-se Màrtirs del 6 d’octubre i el de Sant Pere, Milícies Catalanes. Per deixar constància que la revolució obrera i popular anava més enllà de la República es van canviar alguns noms de carrer dedicats a republicans de dretes pel dels nous herois revolucionaris: l’antic carrer de l’Església, Alcalá Zamora durant la República, va rebre el nom d’Ascaso, un militant anarquista mort a Barcelona durant el 19 de juliol.
Però amb l’arribada de les tropes franquistes al gener del 1939 tot va tornar a canviar. El nacionalcatolicisme es va erigir com a ideologia oficial del nou règim. Tots els carrers amb nom de Sant van ser recuperats. Amb tot, no es tractava tan sols de fer alguns petits canvis sinó d’aconseguir esborrar de la memòria el període republicà. A finals de febrer de 1939, s’acordava en sessió municipal revisar el nomenclàtor de la ciutat fet “en tiempos de preponderancia y dominación rojo-separatista” i recuperar la toponímia original. Tanmateix afegia que la Rambla passaria a dir-se Avenida del Caudillo; el Raval seria José Antonio Primo de Rivera; l’actual carrer de la Rasa rebria el nom del General Mola; i el carrer del Nord, el de Calvo Sotelo. El Comte d’Ègara tornaria a donar nom a un carrer i la Plaça de la República es convertia en Plaza de España. El nomenclàtor es castellanitza sencer.
A més, durant la dictadura la ciutat va expandir-se urbanísticament. L’arribada de l’immigració del sud va ampliar les fronteres de la ciutat. Els nous carrers apareguts a les barriades obreres i populars se’ls assignava el nom dels “rius deçà, les muntanyes dellà i les verges de més enllà”, amb una clara voluntat de despolititzar el nomenclàtor i descarregar-lo de tanta càrrega ideològica.
Amb la recuperació de la democràcia municipal l’any 1979 va iniciar-se un procés de revisió i substitució del nomenclàtor de l’època franquista. La feina fou doble: d’una banda calia posar nom als nous carrers i places que havien aparegut arran de l’expansió urbanística i d’altra banda calia catalanitzar el nomenclàtor i adaptar-lo als nous temps. Alguns noms es van mantenir, però aquells especialment significats amb el franquisme van ser substituïts per d’altres que representessin els nous valors democràtics. Noms com Progrés, Llibertat, Igualtat o Fraternitat tornaven a ser presents als nostres carrers, així com el de molts polítics d’esquerres i catalanistes: Pi i Margall, Salmerón o Plaça del Dr. Robert, entre d’altres. Començava una nova etapa als carrers de Terrassa.
república i revolució
la dictadura
La transició
