A principis d’aquest mes se celebrava Dia Mundial de la Conscienciació sobre l’Autolesió que, com defineix el psicòleg Joma Palau, és “una conducta, generalment de caràcter no suïcida, que consisteix a fer mal al propi cos a propòsit, per exemple, amb talls o cremades, que són les autolesions més habituals, però no les úniques”. L’especialista afegeix que “aquestes conductes perjudicials, que provoquen dolor físic, són formes d’afrontar patiments d’un ordre anímic o emocional, com per exemple, la ràbia o la tristesa”.
Quins motius poden portar a l’autolesió? Palau apunta que “en cada cas seran diferents, però en són freqüents la falta de capacitat per afrontar alguna situació difícil o la dificultat per a gestionar les emocions”. Tanmateix, no sempre és així i, per exemple, el psicòleg assegura que “en casos com l’autisme, en què es presenten de vegades autolesions, no és fàcil determinar per quin motiu es produeixen”.
Pel que fa als factors de risc, l’especialista comenta que n’hi ha alguns de “ben determinats per a l’autolesió”. Palau apunta que “l’adolescència es pot considerar, en aquest sentit, un factor de risc de primeríssima importància”. L’aïllament n’és un altre i representen “dues condicions tenen un element comú, que podríem anomenar falta d’orientació”. Per això, agrega, “l’educació, en aquesta etapa de la vida, és fonamental. No només l’educació acadèmica, sinó sobretot i més generalment, la social, la de la família, la dels mitjans de comunicació, i la de la resta d’institucions sobre les quals aquella primera educació del saber hauria de projectar-se i permear”.
També alerta de les xarxes socials i afirma que pacients seus “m’han arribat a dir que al TikTok hi troben idees creatives per autolesionar-se” i esmenta un altre factor de risc, com és “el fenomen del “bullying” o assetjament escolar, que pot contribuir al patiment i a l’aïllament”.
Aquest aïllament, sosté Palau, “opera en dues direccions: primer, estar aïllat predisposa a creure’s més un relat unilateral, ja hagi estat instaurat pels altres o per un mateix i segon, per autolesionar-se, estar amagat i sol, n’és imprescindible”. Un altre element important n’és la mimesi. “Veure que altres s’autolesionen, multiplica les possibilitats de fer-ho”, avisa el psicòleg.
Prevenir les conductes
“L’eina més important per prevenir les conductes autolítiques és la comunicació”, diu l’especialista. Per això, sobretot la família i l’escola, “han de jugar un paper fonamental a l’hora de trencar la incomunicació” i “animar-los a expressar el que els preocupa, el que els fa patir, adquirir una humana complicitat amb ells, és essencial per a la prevenció de tota autolesió o per prevenir-ne de noves”.
Palau, respecte a com es diagnostica l’autolesió, explica que “és dels més fàcils en psicologia, ja sigui per l’evidència tangible de les lesions, ja per la seva mecànica de repetició. Tanmateix, no és tan important diagnosticar l’autolesió en si, sinó les causes que la provoquen”.
“La teràpia psicològica consisteix, a través de la comunicació dialogada, a què el pacient es vagi fent conscient del que li està passant”, detalla el psicòleg. Quant als possibles tractaments, esmenta la psicoteràpia que “és la forma de dialogar raonadament i humana entre un professional de la psicologia i una persona que vol entendre’s més a si mateixa”.
