És, molt possiblement, un un dels plats que no deixa indiferent a ningú. Degustar una pizza s’ha convertit en una acció molt habitual a les llars de tot el planeta i també als establiments del sector de la restauració que s’hi dediquen de forma exclusiva o d’altres que n’ofereixen a més d’altres alternatives. Els seus orígens d’aquest aliment, com succeeix amb moltes altres coses, acostumen a ser diversos, si bé hi ha una coincidència, i és que la fórmula de la pizza, tal com l’entenem avui en dia, procedeix del sud d’Itàlia.
En èpoques molt pretèrites, s’apunta en moltes informacions, s’elaboraven productes molt semblants o amb algunes característiques semblants. S’explica que, en els temps dels grecs o dels egipcis, es feien una mena de masses de pa planes amb alguns ingredients que passaven pel forn, però la pizza moderna, segons moltes fonts, té el seu principal origen a finals del segle XIX. D’alguns segles abans, ja hi ha indicis que es consumien productes similars a localitats italianes de la zona sud, com Nàpols o Pompeia.
La llegenda de la Margarida
Tornant a la pizza moderna, la llegenda ens parla de la pizza Margarida, en italià “Margherita”, com la primera que es va elaborar, i que és molt habitual a la zona napolitana. És una pizza senzilla, amb només tres ingredients, a més de la seva base. S’apunta que els reis de llavors, Umberto I i Margherita Teresa de Saboya, van visitar la ciutat, l’any 1889.
Per tal d’homenatjar-los, un reconegut cuiner, Raffaele Esposito, va crear aquesta pizza que mostrava els colors de la bandera del país, el vermell, representant pels tomàquets, el blanc, que llueix gràcies a la inclusió del formatge de l’especialitat mozzarella i l’alfàbrega, que correspon al color ver. Disposats d’una manera concreta, representa clarament la bandera del país transalpí, encara que també es poden situar els ingredients barrejats, sense un ordre concret que faci pensar en aquest estendard italià.
Esposito, diuen en els diferents canals d’informació sobre aquest fet, era el propietari de la Pizzeria di Pietro e Basta Cosi, a Nàpols i, segons aquesta llegenda, és el creador de la pizza moderna. Amb el pas del temps, aquest aliment ha vist com s’anaven incorporant nous ingredients, com les olives, els xampinyons, la tonyina, la ceba, el pebrot, verd o vermell, o altres classes de formatge, com el de cabra o l’emmental. La varietat, en l’actualitat, és absoluta i, tot i que hi ha pizzes estandarditzades, com poden ser la Quatre Estacions, la Marinera, la de Formatges o la Napolitana.
En realitat, la llista podria ser inacabable i, cada establiment posa a l’abast dels seus clients la varietat que considera o, sovint, les que tenen més èxit. Algunes especialitats més actuals, com la pizza Barbacoa o la Vegetal, també s’acostumen a trobar mentre que ingredients com el pepperoni, la pinya, el bacó, la salsitxa de Frankfurt, el salmó o les gambes, també tenen els seus seguidors.
La inclusió d’ingredients ha augmentat amb el pas dels temps i, tot i que hi ha gent que prefereix els clàssics, molts d’altres proven les novetats que van apareixent. En l’actualitat hi ha ingredients inèdits fa uns anys que es poden trobar en les pizzes, com són el pollastre, els ous, la botifarra, els espinacs, els pinyons, el blat de moro o la ceba cruixent. També descobrim pizzes dedicades a altres plats reconeguts de la gastronomia o altres elaboracions, com la truita de patates, la chessburguer o la bolonyesa.
Una altra manera de menjar la pizza és amb el que es coneix com a calzone, que és una elaboració idèntica a la pizza, pel que fa a la seva cocció, si bé, aquesta especialitat suposa tancar-la de manera que els ingredients queden a dins, com la mateixa manera que es fa amb una empanada. El farcit, en aquest cas, pot ser el mateix que a les pizzes, formatge, tomaquet, carn, vegetals i altres condiments. En definitiva, cadascú té els seus gustos i, com passa amb altres elaboracions, com la paella o l’escudella, cada cuiner o cuinera, hi posa de la seva part.
Una elaboració clàssica
A l’hora d’elaborar una pizza, és rellevant disposar d’ingredients de qualitat. Cada cuiner o cuinera la dissenya de la seva manera, però hi ha alguns patrons que se segueixen en general. Es comença elaborant la massa (es pot fer a mà o ajudat d’un aparell) i els primers ingredients són la farina, l’oli d’oliva i la sal.
D’altra banda, s’ha de fer una barreja que quedi ben diluïda amb aigua, sucre i llevat. Es barreja amb la massa fins que quedi tot homogeni. Llavors es fan boles de la massa i, després d’uns minuts, s’estiren i es fa una forma rodona (o la que es vulgui). Se situa en una safata per al forn, espolsant una mica de farina i es van posant els ingredients desitjats. El tomàquet i el formatge, no hi poden faltar.
