Encara que és un plat que es consumeix durant totes les estacions de l’any, està clar que és quan més prem la calor i, més concretament a l’època de l’estiu, quan agafen molta part del seu protagonisme. Ens referim a les amanides, una solució que, llevat d’algunes fórmules molt concretes i ja establertes, té com a gran qualitat que es pot fer a la manera de cadascú.
Els orígens de l’amanida tenen una relació directa amb la sal, sembla ser. És a dir, es considerava un plat salat com indiquen les denominacions d’aquest plat en diferents parts o llengües: “ensalada” en castellà, “salad” en anglès, “salade” en francès o “insalata” en italià. En català, ensalada és un mot correcte, si bé en general, estem acostumats a referir-nos a aquesta combinació amb el mot amanida.
Del territori
A diverses parts del territori català o la seva àrea d’influència, també es fa referència a una amanida amb el nom d’enciam, el producte que lidera, habitualment, aquesta recepta. L’enciam és una hortalissa amb poques propietats nutritives i és baix en calories. Aporta algunes vitamines i minerals i, de sempre, se li atribueixen algunes propietats beneficioses pel nostre cos, com els efectes diürètics o calmants. Com apuntàvem al principi, la millor propietat d’una amanida és la possibilitat de combinar els ingredients, segons les preferències de la persona.
Habitualment, és un plat que porta, com a base principal, enciam, tomàquet, ceba, oli, vinagre i sal. També s’hi posa amb molta freqüència cogombre, espàrrecs o olives. Es pot canviar l’enciam o, si es prefereix, combinar-lo amb escarola i incloure altres vegetals com l’herba dels canonges o espinacs frescos, o altres addicionals com l’ou dur o la tonyina.
D’amanides se’n poden fer de tots els productes que ens ofereix la gastronomia. S’hi posa des de carns com el pollastre o el pernil fins a peixos o mariscs com les gambes o els musclos.
