El dia 30 d’aquest mes, es commemora el Dia Internacional de la lluita contra els trastorns de la conducta alimentària, un grup de trastorns mentals que incideixen en l’alimentació. Diversos factors qualificats com de risc poden ser la causa d’aquests trastorns, que no necessàriament apareixen en persones afectades per altres malalties i que es poden manifestar en persones que podem considerar com a sanes. Aquestes irregularitats poden tenir conseqüències greus en diferents àmbits, com poden ser nutricionals, biològics, psicològics o socials.
La doctora Rosa Navarrete, coordinadora de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA) a l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, diu que, fonamentalment, els trastorns són l’anorèxia nerviosa i la bulímia nerviosa. En nucli comú, es tracta de “la por extrema o la fòbia a pujar pes o ser obès”. I, encara que els afectats tinguin baix pes, “el cervell els hi dona una percepció que tenen una obesitat i ho rebutgen”, comenta Navarrete. En el cas de l’anorèxia i, per tal de mantenir el baix pes o evitar l’augment de pes, “suposa la inanició i deixar de menjar” mentre que amb la bulímia es menja més i de forma descontrolada, i, com a comprensió, les persones afectades fa exercici o, en la part purgativa, tenen vòmits. “És la gran por a tenir un pes, que està marcat per una insatisfacció corporal, i és el que es coneix com a ponderofòbia”.
L’anorèxia afecta principalment a noies, tot i que en els anys, pels nous cànons de bellesa que s’exigeixen, està augmentant la incidència en el sexe masculí, si bé, diu Navarrete, “de cada deu noies afectades, i ha un noi afectat” i, com més joves, hi ha més nois que noies, però en edat adulta, hi ha moltes més dones afectades. En bulímia també hi ha més casos entre les dones, si bé també un bon nombre d’homes es veuen afectats. Pel que respecta a les edats, la bulímia és més tardana i apareix entre els 20 i els 25 anys, mentre que l’anorèxia acostuma a sorgir entre els 13 i els 18 anys, amb la màxima incidència entre els 15 i 16 anys, que és la majoria.
Aquests trastorns, com tots els psiquiàtrics, tot tenen uns factors de risc, com poden ser el model psico-bio social, però hi ha una susceptibilitat genètica i tenir una predisposició també hi poden haver altres “factors causals”, com poden ser patir assetjament escolar, tenir sobrepès i fer una dieta molt estricta o la separació dels pares. “Tot el que pugui suposar un trastorn emocional o un trauma, com els abusos sexuals en la infància, que són un factor de risc per desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària”, assenyala la coordinadora de la UTCA.
Antecedents psiquiàtrics
Els antecedents psiquiàtrics també poden influir i, especialment, hi ha factors de risc relacionats amb la personalitat, com pot passar en l’anorèxia en persones obsessives, molt rígides, molt perfeccionistes que volen “aconseguir aquesta perfecció corporal”. Una depressió també pot afectar, però com explica Navarrete, “els factors són sumatoris, no hi ha només una causa”.
Els tractaments davant dels trastorns alimentaris depenen de si es pateix anorèxia o bulímia. Per exemple, l’anorèxia s’han d’abordar principalment amb psicoteràpia, encara que també hi ha d’haver una part nutricional, de recuperació en aquest sentit, si bé, depenent de la gravetat, s’intervé d’altres maneres, com poden ser l’ingrés hospitalari. Es tracta d’un treball entre el psiquiatre, el psicòleg i el nutricionista. Quant a la bulímia, ha de ser un abordatge combinat. “No només valen la psicoteràpia i els fàrmacs”, comenta, i afegeix que “l’èxit de remissió de la bulímia ha de ser amb psicòlegs i fàrmacs”. En l’anorèxia, no es parla de fàrmacs.
La doctora Navarrete recorda que la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària (UTCA) a l’Hospital Universitari MútuaTerrassa que ella mateixa coordina, “és un referent”, tant en el Vallès Occidental com en el Vallès Oriental.
El grau de millora depèn de cada patologia
En funció de la patologia, cada malaltia té unes xifres de recuperació. “Un trenta per cent de les persones que pateixen anorèxia nerviosa podem dir que estan curades, un altre trenta es queden en una recuperació parcial i, desgraciadament, hi ha un altre terç de persones que es queden cronificades, que no moriran, però que no poden treballar o tenen una invalidesa”, explica la doctora Rosa Navarrete. “La bulímia nerviosa és molt més agraïda i tenim el 60% de remissió completa, tot i que poden fer alguna recaiguda. No es mor d’aquesta patologia directament, sinó que pot ser per conductes suïcides”, assegura aquesta especialista.
