El doctor Sergi Call, especialista en cirurgia toràcica i que visita a Àptima Centre Clínic Terrassa, respon les preguntes que formulen els nostres lectors sobre aquest camp, dedicat a l’estudi i tractament quirúrgic de les patologies del tòrax.
P: El meu pare va morir de càncer de pulmó i no era fumador. Això és gaire freqüent? M’he de fer algun tipus d’estudi?
R: Al nostre país, el càncer de pulmó és el quart càncer en incidència (amb uns 30.000 pacients/anys) per darrere de la mama, còlon i pròstata, però continua sent el càncer més mortal amb 22.700 morts l’any 2023. Tot i que és cert que en més del 85% dels casos es diagnostica amb pacients fumadors, també es dona en pacients que no han fumat mai. El tabac continua sent el factor carcinogen més important (amb més de 4.000 substàncies nocives). Altres factors de risc són: ser fumador passiu, l’exposició laboral (mineria, construcció, indústria tèxtil…), la pol·lució, l’exposició al radó (gas radioactiu que es forma naturalment en ambients tancats) i a l’asbest. En referència a la predisposició genètica, el càncer de pulmó no és hereditari tot i que el risc pot augmentar si existeixen múltiples antecedents familiars d’aquesta malaltia. Per tant, pel càncer de pulmó en concret, no hi ha cap recomanació per a la realització d’un estudi genètic. L’única recomanació per a la prevenció és no fumar, ja que el tabac augmenta el risc de desenvolupar un càncer de pulmó de 10 a 20 vegades per sobre qui no ha fumat mai.
P: Habitualment tinc molta sudoració, no només de les axil·les, també de la resta del cos. Sempre em mulla la roba, encara que no faci gaire calor. M’ha comentat el metge de família que es pot realitzar una cirurgia que ho millora. En què consisteix? És efectiva?
R: La hiperhidrosi és una sudoració excessiva resultada d’un increment de la secreció de les glàndules sudorípares. Pot ser generalitzada (de tot el cos) o focal (localitzada en zones concretes) i pot ser produïda per altres malalties (secundària) o ser una malaltia per si mateixa (idiopàtica o essencial). La hiperhidrosi focal idiopàtica és la més freqüent afectant entre el 0,6%-1% de la població. Existeixen múltiples tractaments, farmacològics (orals i pomades), iontoforesi i la injecció de neuromodul•ladors. Tots aquests tractaments són temporals i s’han d’anar administrant repetidament. Des del punt de vista quirúrgic, existeix una tècnica mínimament invasiva, la simpatectomia toràcica que ofereix un tractament definitiu per aquells casos amb hiperhidrosis focal primària a mans, axil·les i cara. Aquesta tècnica també pot utilitzar-se per corregir el rubor facial excessiu i la síndrome de Raynaud.
P: Com es fan les intervencions al tòrax? Sempre cal obrir les costelles? Són molt doloroses? Hi ha alguna tècnica menys invasiva?
R: Clàssicament, les tècniques quirúrgiques per accedir a la cavitat toràcica s’han considerat doloroses perquè requereixen separar i/o seccionar costelles i això irrita o lesiona el nervi intercostal (situat a sota de cada costella). Actualment, amb la introducció de les tècniques quirúrgiques mínimament invasives, la VATS (de l’acrònim anglès video-assisted thoracic surgery) i la RATS (de l’acrònim anglès robotic-assisted thoracic surgery) es pot accedir a la cavitat toràcica a través de petites incisions sense necessitat de separar costelles ni seccionar-les. Juntament amb les tècniques analgèsiques locoregionals, s’ha disminuït dràsticament el dolor crònic de les nostres cirurgies (dolor a més de 6 mesos) i sobretot s’ha aconseguit una important millora funcional en les primeres setmanes de la intervenció, permetent que el pacient pugui tornar a les seves activitats de la vida diària.
P: Fa un any vaig patir un pneumotòrax fent snorkel. Em van posar un drenatge toràcic i me’l van treure en dos dies. No m’han fet cap mena d’estudi. Puc tornar a fer snorkel o hi ha perill que es reprodueixi? Puc agafar l’avió?
R: Un pneumotòrax és la presència d’aire en la cavitat pleural (entre el pulmó i les costelles), que transforma la pressió habitualment negativa d’aquesta cavitat, en positiva provocant el col·lapse del parènquima pulmonar (el pulmó es desinfla). Els pneumotòraxs es classifiquen en espontanis i adquirits (per alguna causa externa com un traumatisme). Els pneumotòraxs espontanis que apareixen sense un traumatisme toràcic es classifiquen en idiopàtics i secundaris. Els pneumotòraxs idiopàtics són els més freqüents i constitueixen un problema socioeconòmic important tant per la incidència com per la predisposició que tenen per a repetir-se en el futur. Afecten joves (edat mitjana de 20 anys) i sense malaltia pulmonar coneguda. Els pneumotòraxs espontanis secundaris es produeixen en pacients majors de 30 anys i amb alguna malaltia pulmonar. El tractament és molt variable i va des del repòs i oxigenoteràpia (per a pneumotòrax de petita mida), col·locació d’un drenatge endotoràcic o la intervenció quirúrgica.
En referència als pneumotòraxs que apareixen fent snorkel i busseig, després del tractament del procés agut, seria recomanable realitzar un estudi radiològic amb una TAC per a descartar l’existència de bul•les (petites bosses d’aire localitzades normalment a les zones apicals del pulmó) que solen ser la causa d’aquest tipus de pneumotòrax. Les actuals guies de pràctica clínica consideren el pneumotòrax com una contraindicació absoluta per a la pràctica de tota mena de busseig llevat que s’hagi realitzat un tractament quirúrgic definitiu.
P: I puc agafar l’avió?
R: En referència a la utilització d’un transport aeri, es recomana realitzar una radiografia de tòrax al cap d’una setmana d’haver patit un pneumotòrax per a garantir la reexpansió completa del pulmó, ja que existeix un risc elevat de presentar un nou pneumotòrax pocs dies després del previ. En aquells pacients que viatgen amb avió amb freqüència i que a més, se’ls hagi detectat bul•les en la TAC seria recomanable la realització d’una intervenció quirúrgica per a extreure aquestes bul·les més una tècnica de pleurodesis (segellat de les pleures) per tal de disminuir el risc de nous pneumotòraxs durant el vol.
