Aquesta setmana arriba el Dia Internacional de les Persones amb Sordesa, celebració que promou la Federació Mundial de Persones Sordes, amb l’objectiu conscienciar i sensibilitzar davant a la societat de les necessitats de les persones amb sordesa. Una de les reivindicacions principals fa referència a la implantació de programes que permetin la detecció i tractament primerencs de la hipoacúsia en els infants.
El doctor Juan José Sanz, especialista en Otorrinolaringologia a Àptima Centre Clínic ens explica que”és fonamental que els tractaments s’apliquin com més aviat millor”, perquè pot ser decisiu pels resultats posteriors. Pot passar, si no es fa una detecció precoç, que “nens que tenen una sordesa, si no se’ls estimula la via del nervi amb un audiòfon, aquell nervi quedarà atrofiat i amb el pas dels anys anirà perdent la seva capacitat de transmissió i no funcionarà”.
Detectar la hipoacúsica primerenca és molt rellevant, insisteix, i detalla que “un nen petit no interactua i per això es fan unes proves quan neixen, a través d’uns aparells que s’anomenen otoemissions”. Sanz afegeix que “es fa una estimulació de l’oïda i es capta una resposta”, cosa que permet intuir si funciona o no. Hi ha una activitat cel·lular dins de l’orella que possibilita copsar possibles anomalies. “Ens permet trobar nens que poden tenir risc de tenir sordesa”, apunta.
A mesura que els infants van creixent, ja van interactuant, sobretot amb els seus pares, que són els que, habitualment, detecten algun problema. Acostumen a ser dificultats no tan severes, però són indicadors que s’han de tenir en compte, comenta l’especialista en Otorrinolaringologia.
Quan anem creixent, assenyala Sanz, poden haver-hi causes orgàniques que perjudiquin les oïdes, com l’anquilosament d’algun os petit o una infecció crònica de l’orella mitjana, que acostumen a passar en adults, però que, possiblement, es poden heretar de la infantesa, com en casos de dificultat de ventilació.
En adults, hi ha la presbiacúsia, que pot derivar-se del desgast de la zona o per les feines que s’han realitzat o pels traumatismes acústics. Tot plegat, combinat amb la genètica. “Tots tenim uns gens que són la base per l’audició i per la pèrdua auditiva amb el pas dels anys”, afirma Sanz.
Pèrdua d’audició
No sempre s repara la pèrdua d’audició amb aparells tecnològics externs, com poden ser els audiòfons. “Quan es perd l’audició a nivell d’oïda interna, com que tot el procés auditiu es fa a escala microscòpica, avui en dia no hi ha una cirurgia per manipular” aquesta zona, llevat d’un implant coclear, que és un aparell electrònic d’adaptació quirúrgica que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics, els quals estimulen el nervi auditiu.
En el cas de l’orella mitjana i orella externa, “cal netejar, comprovar que algun dels ossos no funcioni o si hi ha alguna infecció”, diu Sanz, que afegeix que “cada vegada hi ha millors implants”.Un audiòfon extern és la solució més habitual, si bé també, en els últims anys, s’estan implantant els de conducció òssia que, amb el temps, s’integren a l’os del crani. L’audiòfon es col·loca a la columna integrada a l’os.
