El càncer de pàncrees és el desè tumor més freqüent en els països industrialitzats. Com expliquen els doctors Eric Herrero, especialista en Cirurgia General i Digestiva i en Cirurgia Hepatobiliopancreàtica, cofundador de Grup Quirúrgic Vallès i que visita a Àptima Centre Clínic Terrassa, i Maria Galofré, de la unitat de cirurgia hepatobiliar i pancreàtica a MútuaTerrassa, “el pàncrees pot presentar diferents tipus de càncer en funció de si apareix a la part endocrina, que produeix hormones, o a la part glandular, que produeix els sucs pancreàtics per la digestió”.
Centrats en el càncer de pàncrees, que apareix a la part glandular o adenocarcinoma de pàncrees i és el més freqüent, ambdós especialistes ens indiquen que “l’adenocarcinoma de pàncrees té una incidència en països d’Europa Occidental, d’aproximadament 8 casos nous cada any per cada 100.000 habitants”, dada que vol dir que en una ciutat com Terrassa “podem tenir al voltant d’entre 18 a 20 casos nous cada any”.
Estem davant d’un tumor molt difícil de diagnosticar, motiu pel qual, té la menor taxa de supervivència de tots els tumors. “Els símptomes són força inespecífics i per això és un tumor que és difícil de diagnosticar de forma precoç”, asseguren Herrero i Galofré. Afegeixen que “a part dels símptomes generals de la majoria de tumors, com són la pèrdua de pes i de la gana, en aquest tipus de tumor els símptomes varien en funció de la part del cos on apareix”.
Quan els tumors es localitzen a la part que es coneix com el cap del pàncrees, que és la més freqüent, “solen provocar una obstrucció del conducte biliar i provoquen icterícia (o color groc de la pell) i colúria (una orina molt fosca)”, assenyalen. Altres vegades, agreguen, quan es localitza al cos del pàncrees, “es manifesta en forma de dolor irradiat a l’esquena. El diagnòstic d’aquests tumors es fa mitjançant una Tomografia Computaritzada (TC) abdominal amb contrast endovenós, que és la prova que millor pot identificar i classificar aquests tumors”.
Factors de risc
Els factors de risc per contraure un càncer de pàncrees es poden dividir en dues línies, els modificables i els no modificables. Entre els modificables hi trobem “els genètics, com canvis o mutacions genètiques heretades que poden augmentar les possibilitats de desenvolupar càncer de pàncrees, antecedents familiars de càncer de pàncrees o Antecedents familiars de pancreatitis crònica”. La llista dels modificables l’omplen “el tabac, l’alcohol, l’excés de pes, el sedentarisme, la pancreatitis crònica, que la majoria de vegades ve provocada per un excés de consum d’alcohol i la diabetis d’anys d’evolució, la més habitual la de tipus 2 que apareix amb major freqüència en persones amb obesitat i sedentarisme”. Aquests factors de risc són els evitables, ja que amb els no modificables “poca cosa podem fer, a part d’un seguiment més estret per intentar fer un diagnòstic precoç de la malaltia”, afirmen.
Pel que fa als possibles tractaments, els dos especialistes diuen que “l’únic tractament que es considera potencialment curatiu, és la combinació d’una intervenció quirúrgica radical que aconsegueixi extirpar completament la malaltia, seguida de quimioteràpia, i de vegades de radioteràpia”.
Els avenços en aquest camp han progressat molt
Herrero i Galofré apunten que “en els pacients en què es pot fer un tractament amb intenció curativa, que inclou la cirurgia radical associada a la quimioteràpia, es pot aconseguir una supervivència del 25% al cap de cinc anys del diagnòstic de la malaltia”. En els pacients que no són tributaris d’aquesta combinació de tractament perquè el càncer està més estès, “malauradament no tenen curació a llarg termini i se’ls hi ofereix tractaments per millorar la supervivència i la qualitat de vida”. Aquests tractaments van des de la quimioteràpia fins a les cures pal·liatives, en funció de l’estat general del pacient. “En els últims anys, s’ha progressat molt en aquest camp i cada vegada es fan servir tractaments de quimioteràpia més efectius i que han permès disminuir de mida tumors i que puguin ser operats”, detallen.
