La narcolèpsia és un problema del sistema nerviós que provoca somnolència diürna extrema. Tot i que se’n desconeix la causa exacta, moltes de les persones afectades tenen nivells baixos d’orexina, una substància química produïda en el cervell que ajuda a mantenir-se despert. La narcolèpsia és altament discapacitant pels símptomes que provoca: somnolència diürna excessiva; pèrdua del control muscular davant les emocions (cataplexia); fragmentació del son o, fins i tot, al·lucinacions i paràlisi durant aquest, entre d’altres.
En concret, el 50% dels pacients amb narcolèpsia tenen dificultats per dormir bé a la nit, segons la Societat Espanyola de Neurologia (SEN); el 20% pateix de malsons, paràlisi del son i al·lucinacions; el 80% presenta conductes "anormals" en dormir i un 20% té trastorns alimentaris, amb tendència a l’obesitat.
La Societat Espanyola de Neurologia estima que a Espanya hi ha unes 25.000 persones que pateixen aquesta malaltia.
"Arran dels símptomes descrits, és a més molt freqüent que els pacients tinguin problemes per concentrar-se o de memòria, i que també pugui veure’s influïda la velocitat de processament de la informació i unes certes funcions executives, sobretot la fluïdesa verbal; fins a un 50% dels pacients amb narcolèpsia té queixes de memòria", explica la doctora Ana Fernández Arcos, coordinadora del Grup d’Estudi de Trastorns de la Vigília i Son de la Societat Espanyola de Neurologia. "D’altra banda, la majoria dels estudis que s’han dut a terme sobre aquesta malaltia destaquen l’elevada prevalença de diferents trastorns depressius i ansiosos entre els pacients", afegeix.
Origen
Encara que l’origen de la narcolèpsia no està del tot clar, els estudis recents assenyalen que la malaltia pot deure’s a un trastorn autoimmune, a causa d’una combinació de predisposició genètica amb factors ambientals, que fa que es perdin neurones secretores d’hipocretina en l’hipotàlem, una estructura que es troba al nostre cervell. En tot cas, la gran majoria dels casos tenen una causa desconeguda i no existeixen antecedents familiars: només en menys del 5% dels casos s’ha trobat algun vincle familiar o s’ha associat a algun altre tipus de trastorn cerebral.
D’altra banda, encara que l’inici de la malaltia pot donar-se a qualsevol edat, generalment comença en adolescents o adults joves, existint un pic d’incidència entre els 15 i els 36 anys. Però a més, és una malaltia que es desenvolupa gradualment. En la majoria dels casos, la somnolència diürna excessiva sol ser el primer símptoma i la cataplexia es desenvolupa més tard, però és molt comú que durant els primers anys després de l’aparició de les manifestacions inicials de la malaltia, hi hagi una progressió en la gravetat dels símptomes i se’n desenvolupin d’altres addicionals.
Evolució
És poc habitual que la progressió dels símptomes continuï passats 4 o 6 anys des de l’inici de les primeres manifestacions de la malaltia, però de la mateixa forma també és molt comú que els pacients no consultin els símptomes fins que aquests no han adquirit una certa gravetat.
Hi ha molts pacients que encara que comencen els seus símptomes en l’adolescència no són diagnosticats i tractats adequadament fins a l’edat adulta, malgrat els problemes d’aprenentatge o integració social que aquesta malaltia pot implicar, sobretot a determinades edats. D’aquesta forma, almenys un 60% de la població que pateix narcolèpsia està encara sense diagnosticar, segons indica la SEN. "De vegades, el retard en el diagnòstic pot ser superior als 10 anys", assenyala la doctora Arcos. La narcolèpsia és un trastorn del son, però només un terç dels pacients amb trastorns d’aquest tipus arriben a consultar un especialista.
I encara que la narcolèpsia no tingui cura, existeixen tractaments molt eficaços per tal de reduir-ne els signes.
Cal abordar la malaltia, ja que la narcolèpsia no controlada comporta, ja en la infantesa, problemes d’atenció, de memòria o en el llenguatge que influeixen en el rendiment escolar; i en adults, menor rendiment, lentitud en els temps de reacció i problemes de memòria que també influeixen en l’àmbit laboral. "Però a més també afecta a l’àmbit familiar i social; un diagnòstic i un tractament adequats per a cada cas permeten que els pacients experimentin una millora important i puguin dur una vida normal", conclou la doctora Arcos.
