La immensitat de la virosfera, el conjunt de tots els virus que alberga la Terra, és difícil de delimitar. Encara que s’han estudiat detalladament alguns milers de tipus de virus, els científics afirmen que ni tan sols hem esgarrapat la superfície d’aquesta “terra desconeguda” per a la ciència.
A més de la seva enorme diversitat, que alguns científics calculen en milers de milions d’espècies víriques, s’especula que la biomassa (matèria total) que suposen aquests diminuts organismes dins de la biosfera terrestre també podria arribar a ser enorme.
“El ciutadà només és informat dels virus quan aquests generen malalties i pandèmies, demonitzant-los per ser perillosos”, segons Juan José Ibáñez, doctor en Ciències Biològiques i investigador del Consell Superior de Recerques científiques (CSIC).
Entre els 5.000 virus descrits per la ciència, n’hi ha alguns de devastadors per a l’ésser humà com el SARS-CoV-2, causant de la pandèmia actual, però també uns altres que poden beneficiar la nostra salut, segons el Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC) espanyol.
Els bacteriòfags pertanyen a aquest segon grup i es perfilen com la solució contra els bacteris resistents als antibiòtics, que cada any causen la mort de 700.000 persones a tot el món, segons aquesta institució
Les investigadores del CSIC Lucía Fernández, Diana Gutiérrez, Ana Rodríguez i Pilar García expliquen que els virus dels bacteris són paràsits intracel·lulars que necessiten infectar una cèl·lula, en aquest cas un bacteri, per a multiplicar-se en el seu interior. Però, a diferència d’altres virus, resulten innocus per a humans, animals, plantes i per al medi ambient.
Així, aquests virus poden ser la solució als bacteris multiresistents (immunes a múltiples antibiòtics) que, segons estudis de l’OMS, es preveu que l’any 2050 seran la principal causa de mort de la població humana.
“Si els comparem amb els antibiòtics disponibles, els bacteriòfags tenen altres avantatges”, assenyalen les investigadores del CSIC. Segons elles, “són molt específics, per la qual cosa només eliminen el bacteri patogen que interessa, es poden autorreplicar i, a més, “la infecció del bacteri per part del virus bacteriòfag produeix més virus bacteriòfags, amb el que la seva capacitat antimicrobiana augmenta”.
“Aquestes singularitats obren la possibilitat de desenvolupar la teràpia fàgica, que es va aplicar en la dècada de 1920, en forma de productes fàgics per a ús clínic, però va quedar relegada en favor dels antibiòtics”, assenyalen. Encara així, l’ús hospitalari dels virus bacteriòfags s’ha mantingut a Polònia, Rússia i antigues repúbliques soviètiques com Geòrgia, on es troba l’Institut Eliava, fundat l’any 1923, i considerat el centre de referència mundial en l’aplicació clínica d’aquests virus, segons aquestes investigadores.
A Occident el tractament d’infeccions amb aquests virus es restringeix a pacients individuals, quan no existeixen altres possibilitats per a salvar-los la vida o per a alleujar el seu patiment, encara que s’estan duent a terme diversos assajos clínics en diferents països amb resultats prometedors, afegeixen.
Alguns animals marins també aprofiten alguns virus, segons un estudi del Real Institut Neerlandès per a la Recerca de la Mar (NIOZ). Una recerca del NIOZ dirigida per l’ecòloga marina Jennifer Welsh, va descobrir que les nombroses partícules de virus en el mar -més de 150 milions en un got d’aigua- poden acabar, en gran part, sent l’esmorzar d’un grup divers d’animals marins, que absorbeixen partícules de virus mentre filtren l’aigua de mar per a extreure oxigen i aliments.
“En els seus experiments van comprovar que l’ostra japonesa és capaç d’eliminar el 12% de les partícules de virus de l’aigua de mar, situant-se en el quart lloc per la seva capacitat eliminadora de virus, entre totes les espècies observades al Laboratori del NIOZ a Texel (Països Baixos).
“Aquest procés podria tenir alguns beneficis indirectes interessants en matèria ecològica”, explica Jennifer Welsh a Efe. Per exemple, “si hi ha menys virus, hi haurà menys infeccions en les algues, la qual cosa significa que les algues no moriran en la mateixa quantitat i romandrien més temps en la columna d’aigua”, apunta.
“Atès que les ostres, esponges i altres bivalves també mengen les algues, a l’haver menys infeccions virals hi hauria més algues disponibles perquè les mengin aquestes criatures marines”, assenyala. “Aquest fenomen també podria ser útil en l’aqüicultura”, completa.
De tots els organismes que van provar els investigadors, les esponges van ocupar el primer lloc del podi, en reduir la presència del virus en l’aigua de mar fins a un 94% en tres hores, seguides dels crancs i les escopinyes. Es desconeixia que diverses espècies d’animals marins no hostejants (que no allotgen virus habitualment) poden tenir una influència tan significativa en les poblacions de virus, que “són les entitats biològiques més abundants en els ambients marins”, segons Welsh. Aquest fenomen podria ser útil en l’aqüicultura, on els peixos o mariscos destinats al consum es mantenen en recintes, com a gàbies o piscines marines, amb una connexió directa amb el mar.
“En les granges d’aigua salada conviuen grans quantitats d’espècimens d’una sola espècie i, si esclata una malaltia contagiosa, hi ha un alt risc que es propagui a les poblacions salvatges que viuen en el mar”, assenyala Wells. “Incorporant al recinte una quantitat suficient d’esponges, el perill d’un brot víric possiblement es tallaria de soca-rel”, apunta la investigadora del NIOZ.
