Josep Mascaró Català, arquitecte
Ja hem comentat en els altres articles que els pintors, dibuixants i gravadors varen tenir una gran influència tant a Europa com a la resta del món en la fixació del paisatge de la Amèrica tropical. Els paisatges de l’Orinoco representaven allò desconegut, remot.
Ferdinand Bellermann. Llibre Bellermann y el paisaje venezolano 1842/1845. Dr. Renate Löschener
Humboldt creia que un paisatge queda fixat més per una imatge que per una descripció, per precisa que sigui, perquè el concepte de paisatge va íntimament lligat a la mirada humana. Convençut d’això, Humboldt es va relacionar amb els pintors importants de la seva època.
A Cosmos hi ha un capítol titulat «Influència de la pintura de paisatges en l’estudi de la natura». Sabia que les il·lustracions elevaven directament i indirecta la qualitat de les seves publicacions. A Roma es va relacionar amb l’alemany Gottlieb Schick (1776-1812), deixeble de David, amb l’austríac Joseph Anton Koch (1768-1839), amb Wilhelm Friedrich Gmelin (1760-1820) i amb Jean-Thomas Thibaut (1757-1826).
Camille Pissarro. Bananeros. Google
A mesura que creixia l’interès por les seves publicacions, es va anar creant una escola de paisatgistes influïts per ell. A vegades intervenia en les composicions, els llocs, l’elaboració de les obres. Estaven sota el seu mecenatge i inclús els facilitava els viatges. Són els casos dels alemanys Johann Moritz Rugendas (1802-1858), que va estar al Brasil (1821-1824) i a Mèxic i Sud-amèrica (1831-1846), Ferdinand Bellermann (1814-1889), que va estar a Veneçuela entre 1845 i 1847 gràcies al finançament del rei prussià Friedrich Wilhem IV, i Albert Berg (1825-1884), que va estar entre 1848 i 1850 a Nova Granada, entre altres territoris.
Anton Goering. Colección Patricia Phelps de Cisneros
El 1809 Humboldt va publicar Quadres de la naturalesa, «llibre on s’uneixen i interrelacionen natura, art, ciència i cultura a través del paisatge». «El quadre de la natura és el concepte més important per a estudiar Humboldt»; «La ciència i l’art, dos mons que Humboldt sabia unir de forma magistral». (Elisa Garrido Moreno. Arte y ciencia en la pintura de paisaje).
El 1810 Humboldt i Bonpland van publicar l’Atlas pittoresque, amb els seus 69 gravats, conegut després amb el títol Vues des cordillères et monuments des peuples indigènes de l’Amérique.
Hi ha una altre classe de pintors que varen ser empesos a viatjar seguint la teoria sobre el paisatge implícita en els llibres de Humboldt. Podem citar els francesos Jean Baptiste Louis Gros (1793-1870) i Auguste Le Moyne (1800-1880) o el pintor nord-americà Frederic Edwin Church (1826-1900). Aquest últim va recórrer els mateixos llocs i es va allotjar als mateixos albergs on havia estat Humboldt.
Robert M. Schomburgk. Twelve views of Roraima 1840. Google
L’Orinoco també va seduir Olfert Dapper, gravador holandès (1636-1689), Robert M. Schomburgk, explorador alemany (1804-1865), Fritz Georg Melbye, pintor danès (1826-1869), Camille Pissarro, pintor francès (1830-1903), els alemanys Karl Ferdinand Appun (1820-1872) i Anton Goering (1836-1905), el nord-americà Henry Morris Meyer (1842-1872) i Henry Alexander Wickham, explorador britànic (1846-1928).
Hi havia també els artistes que varen ser contractats pels diaris per fer cròniques il·lustrades aprofitant el gran prestigi que Humboldt havia donat a aquesta literatura.
Tot i la influència de Humboldt a la pintura de l’època, Europa mai el va reconèixer també com a artista. El seu nom no figura a les històries d’art, potser perquè la crítica conservadora de l’època rebutjava la pintura a l’aire lliure i els motius tropicals. Aquest és un error que fins avui no ha estat mai esmenat. No obstant això, el seu llegat ha acabat imposant-se, vista la quantitat i la qualitat dels artistes influïts per ell.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
