Josep Mascaró Català, arquitecte
Després que se li neguessin diversos permisos que va demanar per viatjar a l’Amèrica equinoccial, amb la cort de Carles IV Humboldt va tenir més sort. El 1799 va aconseguir que el rei li atorgués un passaport per viatjar a les colònies de Sud-amèrica i Filipines, per sorpresa dels mateixos espanyols. Aquell mateix any Humboldt i Bonpland van salpar rumb al nou món a bord de la corbeta Pizarro.
Mapa dels viatges 1799-1804. Elaboració pròpia
En companyia del francès Aimé Bonpland i del novohispà Carlos de Montúfar (des de 1802), va recórrer deu mil quilòmetres en tres etapes continentals. La primera d’elles tenia com a destinació l’illa de Cuba, però una epidèmia a bord obligà el capità de la nau a dirigir-se a Cumaná (Veneçuela), port més proper a la terra ferma, on arribaren el 16 de juliol de 1799. Els viatgers van ser obligats a residir per tot un any a terra ferma. A la segona etapa, després de visitar Cuba, van realitzar la travessa de Bogotà a Quito, pels Andes. Van realitzar importants estudis dels volcans de l’Equador, a més d’accedir a les fonts del riu Amazones. I a la tercera, van recórrer la Nova Espanya (avui dia Mèxic). Van visitar Bogotà, i aquest viatge els va representar haver de remuntar el riu Magdalena i ascendir pels camins dels Andes. Humboldt i Bonpland van acabar els seus viatges per Amèrica amb una visita als Estats Units, on van ser hostes del president Thomas Jefferson, un afeccionat dels estudis geogràfics.
A Cumaná van quedar impressionats per l’exuberant vegetació i els colors de les aus i els peixos. Van estar cinc setmanes herboritzant pels voltants, realitzant amidaments meteorològics, observacions astronòmiques i constatant els freqüents terratrèmols de la zona. Setze mesos abans d’arribar, Cumaná havia estat destruïda por un terratrèmol. Des d’aquí van anar cap als Andes veneçolans, recollint i classificant plantes i animals. En aquesta ruta es van demorar dos anys.
Van viatjar per tota la conca de l’Orinoco, estudiant la flora i fauna, així com els seus habitants. Van visitar la cova del Guácharo, on van arribar a 472 m de profunditat, i van descriure una curiosa au nocturna de la qual abans s’extreia un oli excel·lent.
Caçador ianomami fent sonar un reclam a la selva del Casiquiare. Fotografia de l’autor
El 1800 es van dirigir cap a l’Alt Orinoco creuant Los Llanos, transportant les mostres de tot tipus (plantes, animals, roques) que anaven recollint, així com els instruments de mesurament, a lloms de mules o a peu. Baixant pel riu Apure van anar remuntant l’Orinoco, navegat en canoa i traslladant-se per terra. Passant els Raudales de Atures i Maipures van arribar per fi al canal Casiquiare, un dels objectius del viatge. Aquest canal natural uneix les conques de l’Orinoco i de l’Amazones; neix a Tamatama i arriba al riu Negre, al Brasil. Van fixar la seva posició mitjançant coordenades astronòmiques.
A la costa del Perú van fer observacions oceanogràfiques que els portaren a descobrir i estudiar un corrent marí que rep el seu nom: «el corrent de Humboldt». Mapejaven per on passaven: el riu Magdalena i Santa Fe de Bogotà, entre molts altres llocs. En aquesta ciutat van visitar i homenatjar el botànic José Celestino Mutis.
Volcà Chimborazo. Fotografia de l’autor
El 1802 van estar sis mesos a l’Equador estudiant i escalant els volcans del país, entre ells el Chimborazo i el Pichincha, L’ascensió al Chimborazo (6.400 m) va ser molt accidentada. Van arribar fins als 5.273 m, però la neu, la boira, el soroche o mal d’altura, el pes dels instruments i la fugida dels portadors els va impossibilitar fer el cim.
A principis de 1803 es van dirigir per mar cap a Acapulco, port de la Nova Espanya, procedents de Guayaquil, i al llarg d’aquest any es van dedicar a investigar els aspectes econòmics, polítics i socials de Mèxic, desplegant una gran activitat.
Com a mineralogista que era, Taxco li va semblar d’enorme interès, ja que se n’extreien les dues terceres parts de la producció mundial de plata. Després va seguir cap a la capital. Va aixecar un mapa del camí per mitjà de la brúixola i va mesurar els nivells baromètricament. Així va aconseguir dibuixar el perfil de la Nova Espanya i mostrar per primer cop les diferències de nivells de l’enorme país. Finalment va travessar la vall de Cuernavaca i les muntanyes, fins a l’altiplà de Ciutat de Mèxic.
L’arribada de Humboldt a la capital fou tot un esdeveniment. El va rebre el virrei Iturrigaray i va trobar obertes totes les portes a la vida científica i social. Aquí es va dedicar no només als estudis geogràfics i pràctics, sinó, sobretot, a la investigació en arxius i biblioteques que van posar a la seva disposició. Humboldt va quedar impressionat per l’arquitectura de la ciutat, la riquesa de les escultures i els còdexs prehispànics, i la càlida acollida de la societat.
Humboldt va dir que cap ciutat del Nou Món presentava establiments científics tan grans i sòlids com la capital de Mèxic, amb l’Escola de Mines, el Jardí Botànic i l’Acadèmia de Pintura i Escultura, entre d’altres.
El mes de juny de 1804 Humboldt i Bonpland van tornar a Bordeus, França, des de Filadèlfia. A partir de llavors, Humboldt es va dedicar intensament a escriure sobre tot el que havia vist i recol·lectat. El 1808 va publicar Quadres de la naturalesa, amb què va aconseguir una gran popularitat. Hi descriu vívidament els paisatges que va veure pels seus propis ulls.
La seva magna obra, Viatge a les regions equinoccials del Nou Continent, publicada en francès i alemany, va ser iniciada el 1834, començada a publicar el 1845 i finalitzada amb el volum V el 1862. Va anar ordenant tots els seus materials científics, diaris i dibuixos. Era la culminació de tot el seu esforç. Gràcies a la ciència en què es va basar té una mirada global: demostra que els dos hemisferis tenen molt en comú. La Terra és una unitat.
Charles Darwin, admirador seu, deia que coneixia la seva obra Cosmos quasi de memòria i que, de fet, va ser la inspiració del seu viatge a bord del Beagle.
Retrat de Simón Bolívar, de José Gil de Castro, 1825
A París el van rebre com una celebritat. Allà va conèixer el jove Simón Bolívar, amb qui va compartir opinions sobre l’emancipació de les colònies americanes de la Corona espanyola, i els va unir una gran amistat que es va mantenir fins a la mort del Libertador. Bolívar deia que Humboldt era «el descobridor científic del Nou Món, i que la seva expedició i els seus estudis han donat a Amèrica més que tots els conqueridors junts». La immensa cartografia que va deixar va ajudar a la formació de les noves repúbliques. La informació recollida va impulsar Bolívar a realitzar la reconquesta de Nova Granada. Tenia Humboldt com a font de la realitat geogràfica de bona part de Sud-amèrica.
El 1810 Napoleó va ordenar la seva sortida immediata de París, impedida per la intercessió del químic francès Chaptal. La posició de Humboldt a París va continuar sent sempre extremadament delicada. D’una banda, les autoritats franceses en recelaven, ja que el consideraven un espia; de l’altra, els patriotes alemanys el criticaven.
El 1816 Bonpland se’n va anar definitivament a Amèrica.
El 1827 Humboldt va tornar a Berlín, on residí de forma permanent, amb excepció d’alguns viatges ocasionals a l’exterior. No obstant això, París era l’únic lloc que Humboldt considerava lògic per viure-hi, ja que en aquells moments hi havia la gran majoria de col·laboradors científics, gravadors de mapes, il·lustradors i editors, l’ajut dels quals necessitava per a la preparació del treball que es proposava publicar sobre la seva expedició a Amèrica.
El tercer i darrer article emfatitzarà la gran importància, mai reconeguda, que va tenir Humboldt en el nou rumb que va prendre la pintura paisatgista, que va contribuir a fixar per sempre més la visió moderna de l’Amèrica Llatina.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
