Xavier Mayor Farguell, doctor en Biologia
A hores d’ara fa més de 35 anys que treballo en temes ambientals. La majoria d’ells com a consultor ambiental. Una feina no entesa, menystinguda, i a la qual se li atribueix, en general, un paper amb una clara vocació de «florero». Una feina entesa com a voluntària i no professional perquè no interessa. Per com jo ho he viscut, si no interessa és perquè no s’entén gens. I clar, quan no s’entén una cosa, és molt més assequible emetre judicis gratuïts i inconsistents sobre la matèria, fruit de la ignorància. Òbviament, és més fàcil i còmode que procurar d’aprendre i demanar opinió sobre la matèria. No en va la biologia o, millor dit, les ciències naturals eren i segueixen sent unes assignatures «maria». La temàtica és matèria de conversa, sovint sempre molt a favor, de sobretaula de dinar familiar de diumenge, per oblidar-la en aixecar-se de la taula.
En conseqüència, tot plegat és terreny abonat per ser un fracàs. Un fracàs que com a tal ens ha portat en els darrers anys mals presagis per al món de la preservació ecològica i ambiental. En canvi, la percepció general és que la preocupació i la importància del medi ambient del moment actual és molt o força alta. Tanmateix, els símptomes de la reculada en relació amb el medi ambient són cada dia més patents. Per reflexionar. Comentem-ne alguns breument.
1. Les avaluacions ambientals de projectes es van interpretar i implantar a l’inici com a elements justificatius, en contra de l’esperit de les directives europees sobre la matèria. Més endavant, en un moment de maduració (dècada de 2000-2010) es va passar de la justificació a la proposició, i amb aquesta nova perspectiva, a la possibilitat d’incidir positivament en la definició i desenvolupament de plans i projectes. La crisi financera-immobiliària de la dècada següent va servir per fer progressivament una marxa enrere en l’actitud dels professionals d’altres especialitats implicades, i es va tornar a entendre el medi ambient com a obstacle que calia afrontar rebaixant-lo a mínims. La via de la justificació ràpidament ha recuperat espai. A més, ha comportat el retorn de la desconfiança en la nostra feina i en el procés administratiu que hi està vinculat. El que sí saben és que el procés administratiu és d’obligat compliment i el toleren per necessitat, sovint a contracor, i sempre invertint el mínim. Si el poguessin obviar, no el farien.
2. Catalunya sempre havia estat atenta als canvis en el món, especialment els ambientals. Catalunya va crear el primer Departament de Medi Ambient de l’Estat espanyol, l’any 1992, quan encara no existia un Ministerio de Medio Ambiente. Uns anys després el Departament de Medi Ambient va desaparèixer per passar a estar dins del nou Departament de Territori i Sostenibilitat (evolució de l’antic Departament de Política Territorial i Obres Públiques), una idea si més no interessant en aquell moment de la planificació territorial a Catalunya. Això sí, amb el petit detall que la planificació ambiental es feia en aquell departament i la gestió ambiental, al Departament d’Agricultura. Com deia un professor de Harvard en conèixer aquesta situació: «Vaja, la millor manera de mantenir el tema ambiental bloquejat, sense avançar i afavorint no fer res». Després, fa uns anys, es va enviar tot el tema ambiental del Departament de Territori al Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (és a dir, el d’Agricultura), el departament més mal predisposat en relació amb el tema ambiental. Ara en el recent nou govern de Catalunya l’han tornat al Departament de Territori, en un moment en què els professionals implicats, com ja he dit, han fet una involució en relació amb aquesta temàtica. En tot cas, no s’ha recuperat mai més el Departament de Medi Ambient.
3. El món de l’arquitectura ha tornat a apostar (després d’uns anys d’anar a la deriva) clarament per recuperar en exclusiva la potestat en l’àmbit del paisatge. És un camp professional que entenen com a «seu» ja que el van començar a desenvolupar anys enrere sortint de les ciutats, els espais urbans i els edificis, en els quals eren ja hegemònics, per abordar i incidir en els espais oberts (per tant, feien seu un nínxol econòmic). Tanmateix, en això només hi havia un problema de fons molt important. Un problema que no havien afrontat amb convicció durant dècades. El problema és senzillament que no coneixien la naturalesa complexa de la matèria sobre la qual havien de treballar, és a dir, decidir i proposar. I això ha estat durant anys així, i han fet de les paraules el seu vehicle per distreure la falta de preparació i coneixement. Cal dir, tanmateix, que els darrers anys s’han començat a veure canvis i millores amb l’entrada dels nous conceptes i visions de la geografia, l’ecologia aplicada i el medi ambient, en consonància amb els canvis de visions i necessitats establertes en l’àmbit internacional i europeu.
Fotografia – Ajuntament de Barcelona – Flickr
4. Fa pocs mesos la responsable de l’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona feia una declaració reveladora (en un mitjà de comunicació important de la ciutat) en relació amb el verd urbà. «Dubtava» dels plantejaments de verd urbà basats (tal com avalen els principals responsables de la Unió Europea o de l’ONU) en la infraestructura verda, les solucions basades en la natura i a obtenir millors serveis ecosistèmics per a la població, per superar les mancances que ha generat l’urbanisme clàssic. Sorprenentment, fa una proposta radicalment diferent. La de treballar el verd urbà en base als «raconsۚ»…, cosa que implica «arraconar» el plantejament d’infraestructura verda urbana, com a eixos vertebradors d’un rellevant canvi de l’habitabilitat i sanitat de les ciutats actuals.
Fotografia – Ajuntament de Barcelona – Flickr
La llista d’exemples seria ben llarga, així que acabo amb dos detalls quotidians reals (dues perles!) extrets d’una conversa professional real i recent amb un arquitecte paisatgista:
- Pregunto: Hi ha novetats de la proposta per a l’estudi de seguiment de la biodiversitat faunística (ocells i lepidòpters) al parc XXX de Barcelona? Respon: Sembla que malgrat els discursos en aquest sentit a l’Ajuntament el tema de la millora de la biodiversitat no li importa gaire.
- La segona pregunta: Hi ha novetats sobre el concurs de la millora de la mobilitat al barri tal de tal municipi? La seva resposta: Vam quedar tercers. El jurat va valorar negativament la nostra proposta, on la vegetació i els espais permeables tenien un paper protagonista. Això ens ho van criticar. Va guanyar (no l’hem vist encara) una proposta que segons el jurat era la més urbana de totes. Sembla que les propostes «verdes» ja no venen… Increïble, però cert. No és el primer cop que ens passa darrerament.
Tot plegat només són dues mostres. N’hi ha moltes més. Així doncs, per rumiar i reflexionar.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
