Josep Mascaró Català, arquitecte
La personalitat d’Alexander von Humboldt és tan abassegadora que hi ha parts de la seva vida i de la seva obra que encara avui dia es mantenen en un clarobscur. Els tres articles que presentaré pretenen il·luminar el seu univers. El primer parlarà de la descoberta del nou món i de les visions que en tenien les nacions europees, amb Anglaterra, Itàlia i Espanya al capdavant. El segon article se centrarà en els cinc anys que Humboldt i Bonpland varen passar al subcontinent americà, així com en la redacció de la seva gran obra, Kosmos. El tercer article parlarà d’un fet que mai li va ser reconegut, i és la influencia que va tenir en els pintors de la seva època, fins al punt que va ajudar a fixar les bases de les imatges d’aquesta Amèrica Llatina que tant va estimar.
Com a detall curiós, cal dir que més de mil llocs i un cràter a la Lluna porten el nom de Humboldt: rius, reserves naturals, coves, muntanyes, llacs, pobles, carrers, escoles, plantes i animals.
L’observació i el coneixement de la natura venen interpretats per dues situacions oposades: d’una banda, el mètode inductiu, amb el plaer estètic, les emocions, els sentiments, que ja impregnava el pensament dels filòsofs romàntics europeus de finals del XVIII, com Hegel i Schilling, i de l’altra, el mètode científic, amb l’ànsia de coneixement, la realitat física, els sentits, amb Charles Darwin i Alexander von Humboldt al capdavant.
La conca de l’Orinoco va ser objecte, durant els segles XVIII i XIX, d’ambdues interpretacions. Així es van anar formant a l’imaginari europeu uns paisatges insòlits i mítics de l’anomenat Nou Món, en què la imaginació dels conqueridors, exploradors, viatgers, aventurers de tota condició, artistes i naturalistes va anar afegint capes de coneixement i punts de vista a la descripció d’aquest territori.
Nieuwe caerte 1598. Editor Jodocus Hondius. Viquipèdia
La pulcritud dels mapes i dels dibuixos de l’època és una part fonamental de la creació d’aquests paisatges. Poden tenir la màxima precisió cartogràfica, d’una banda, i narrar elements, gent, vegetació i embarcacions fantasioses i inexistents, de l’altra. Cada document estava pensat per fer creïbles als europeus la veracitat dels viatges i/o els interessos polítics que defensaven.
Comentarem ara algunes característiques del riu Orinoco i de la seva conca. Aquest riu es troba al nord de l’Amèrica del Sud i recorre 2.140 km des del seu naixement fins a la desembocadura al mar Carib. Discorre pel massís de la Guaiana, el vessant oriental dels Andes, la serralada de la Costa i el canal Casiquiare, que tant va intrigar Humboldt. Aquest canal natural que uneix les conques de l’Orinoco i de l’Amazones neix a Tamatama i arriba al riu Negre, al Brasil, i Los Llanos de l’orient de Colòmbia i l’àrea central de Veneçuela. Finalment desemboca a l’oceà Atlàntic formant un gran delta. És el tercer riu del món pel seu cabal, 31.000 m3/s, darrere de l’Amazones i del Congo. No obstant això, en relació amb les dimensions de la seva conca, és probablement el més cabalós del món.
La conca té una extensió de 989.000 km2. Veneçuela, amb el 65%, i Colòmbia, amb el 35%, són els principals països que la integren. A Colòmbia aquesta regió rep el nom d’Orinoquia. La conca està formada per més de 436 rius i 2.000 torrents. Els afluents principals, a més del canal Casiquiare, són, pel marge esquerre, l’Atabapo, el Guaviare, el Vichada, el Meta, l’Arauca i l’Apure, i pel marge dret, el Ventuari, el Caura i el Caroní. Un subafluent d’aquest darrer, el riu Carrao, presenta la caiguda d’aigua més alta del món, el Salto Ángel, d’una alçada de 1.283 m.
La gran sabana. El Auyantepuy o Kukenan. Foto de l’autor
Una altra característica singular són els tepuis de les terres altes de la Guaiana, afloraments rocosos de diferents alçades generats per l’erosió dels gresos de la formació Roraima, a la Gran Sabana.
La gran diversitat de paisatges, de climes i d’hàbitats facilita que hi hagi un gran nombre d’espècies animals i vegetals.
El paisatge humà de la conca és d’una gran riquesa. Podem citar també les poblacions indígenes dels waraos, els karinyes, els pemones i els ianomamis, entre d’altres.
Alonso de Ojeda, que el 1499 havia format part de la tripulació de Cristòfor Colom en el seu segon viatge, va recórrer la desembocadura de l’Orinoco. Juan de la Cosa, cartògraf de l’expedició, va dibuixar el primer mapa de la costa occidental de Veneçuela, on apareix el nom com a tal, i es localitza entre la península de la Guajira i la península del Paraguaná. L’explorador Diego de Ordaz (1480-1532) va reconèixer el delta, i va obtenir el dret d’explorar les terres del mític El Dorado, que es creia que era a l’interior de les actuals Colòmbia i Veneçuela. Va remuntar l’Orinoco fins a la confluència amb el riu Meta, a la frontera de Colòmbia, sense obtenir un resultat positiu.
Nois Yanomami mostrant arcs i fletxes. Foto de l’autor
A finals del 1500 a Anglaterra ja havien arribat notícies d’una ciutat d’or al cor d’Amèrica. Les expedicions fracassades dels espanyols no van fer més que alimentar el mite d’El Dorado. Era un camp adobat per a aventurers, exploradors i assassins. Tot això era l’anglès Walter Raleigh, nomenat Sir per Isabel I d’Anglaterra. El 1595 es va internar per l’Orinoco fins a arribar al Caroní i no va poder trobar la ciutat llegendària. El 1596 va publicar The Discovery of Guiana, un relat fantasiós i exagerat que va contribuir, amb l’ajuda de Theodor de Bry, gravador i editor de llibres nascut a Lieja, Bèlgica (1528-1598), a incrementar el mite de la ciutat de l’or, alhora que va alimentar la llegenda negra d’Espanya i de l´Església catòlica. De Bry dibuixava els indígenes com quasi dimonis al costat dels espanyols, amb cerimònies de canibalisme i altres horrors.
Un dels col·laboradors de De Bry, Girolamo Benzoni, nascut a Milà, Itàlia (1519-1570), va viatjar també a les possessions espanyoles i va publicar el llibre History of the New World acompanyat de xilografies, que també va ajudar a difondre la llegenda negra.
El 1616 Walter Raleigh va dirigir una segona expedició a la recerca d’El Dorado amb els mateixos resultats negatius. En la retirada els seus soldats van saquejar un lloc d’avançada espanyol. Per això, en retornar a Anglaterra i per apaivagar els espanyols fou arrestat i executat per decapitació.
Alexander von Humboldt i A. Bonpland, Geographie des plantes équinoxiales. Tableau physique des Andes et pays voisins, 1803. Spanish National Research Council
A Europa, el 1799, Alexander von Humboldt (1769-1859), geòleg nascut a Berlín, Alemanya, i Aimé Bonpland (1773-1858), botànic nascut a La Rochelle, França, es proposaven resoldre dos grans enigmes geogràfics de l’Amèrica Llatina: l’existència d’un canal natural que unia les conques de l’Orinoco i de l’Amazones, i la ubicació de les fonts de l’Orinoco, i la fixació astronòmica posterior. Eren unes regions inexplorades i de difícil accés, sense que anteriorment hi hagués pogut arribar cap expedició científica. Humboldt era geòleg però també, geògraf, zoòleg, botànic, astrònom, humanista. Necessitava demostrar-se i demostrar al món que era el mètode científic el que determinava el coneixement de la natura i no el mètode inductiu que defensaven filòsofs com Hegel i Schilling, exponents del moviment romàntic alemany.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
