Salvador Cardús i Ros
Ha tornat la pluja, i aquesta vegada la pluja ha sabut ploure. Moderada i constant. Oportuna i apaivagadora de tant assedegament. Tot al contrari de l’actualitat política i social, darrerament tan agressiva i irregular. Tan impertinent i provocadora de malestars.
Raimon, molt abans que es popularitzés la consciència d’un amenaçador canvi climàtic, havia cantat allò de “Al meu país, la pluja no sap ploure. O plou poc, o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe.” Però Raimon no pretenia pas fer una reflexió meteorològica. Raimon es referia a la identitat, la memòria i sobretot a l’educació escolar de la seva infància, que no tenia res a veure amb el propi país, aliena del seu paisatge, de les seves flors i ocells, ignorant de la seva llengua i de la vida.
Aquests darrers temps de sequera, però també cada vegada que la pluja ha fet mal com amb la darrera dana al País Valencià, atrapats en la literalitat i inhàbils per la metàfora, s’ha recorregut a la cançó de Raimon fent-ne una lectura plana, quedant-se en la primera i darrera estrofa. Però aquest març que sí que sembla que la pluja ja ha anat a escola i ha après –de moment– a com ha de ploure, la cançó de Raimon torna a prendre tot el seu veritable sentit. I no tan sols al País Valencià, on els actuals governs insisteixen a esborrar la memòria i la identitat, a fer desaparèixer la llengua foragitant-la de l’escola, estrafent-la en la nomenclatura o menystenint els seus principals creadors, com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés.
La cançó de Raimon, la seva denúncia, la seva alerta, ara que la pluja ja no ens amoïna, ens l’hem d’aplicar al país i a la mateixa ciutat de Terrassa. Ara que el Llac Petit ja és ple, que els Caus de Can Guitard han tornat a rajar, és hora de tornar a mirar si els terrassencs sabem el nom dels arbres del nostre paisatge, els de les flors i els ocells del nostre entorn i, sobretot, si aprenem la nostra pròpia llengua. Un aprenentatge de la llengua que no es redueix a aquell “entendre i parlar” que diuen les enquestes, sinó a interioritzar una manera de concebre el món, d’incorporar la memòria col·lectiva que fa possible el vincle que garanteixi la prosperitat de la ciutat i el respecte dels drets i deures dels terrassencs.
Perquè, siguem francs. Si anem per la ciutat i hi observem el capteniment poc cívic i insolidari, si parem atenció a l’incompliment de la llei d’usos lingüístics a tants establiments, si escoltem converses de carrer sobre mons tan irreals i desconnectats del propi món, per poc que sentim compassió pels més vulnerables tant econòmicament com culturalment, la veritat és que la cançó de Raimon pren una actualitat que tants anys després ja no hauria de tenir. Se’ns segueix robant la memòria i se’ns mostra un present de mentida. La vida es torna a quedar a la porta, i si no entrem cadàvers a l’escola, en sortim de les xarxes socials. I mentre a fora la pluja ja sap ploure, al país i la ciutat tenim el risc d’oblidar el llamp i el tro –com diu la cançó– que haurien d’alertar-nos de les pors, dels odis, de les indiferències i de les vulneracions flagrants de principis tan elementals com la llibertat d’expressió o la presumpció d’innocència.
En tres mesos Terrassa ja ha superat més de 200 litres per m2, una tercera part de l’aigua que cau de mitjana a l’any. La pluja ha sabut ploure i una passejada pel parc de Vallparadís ho corrobora. Però som molt lluny de la pluja de què realment parlava Raimon, i ens falten meteoròlegs per recordar-nos-ho cada dia, a cada hora.
