Nieves García Aguilera
Cada 31 de març es commemora el Dia de la Visibilitat Trans, una jornada que va néixer no només per celebrar l’existència de les persones trans, sinó per recordar al món que encara queda molt per fer.
En un moment històric en què semblava que avançàvem, la realitat ens confronta amb un retrocés preocupant. Augmenten els discursos excloents, es normalitzen els prejudicis i es perpetua la ignorància envers les identitats trans.
Segueix havent-hi molt poca informació seriosa i respectuosa sobre el tema. La manca d’educació genera un brou de cultiu perfecte per a l’estigma i la violència. Aquesta carència no només afecta les persones trans, sinó també aquelles que les acompanyem. En el meu cas, visc en parella amb un home trans i soc testimoni del rebuig silenciós que encara pesa. No sempre adopta la forma d’insults directes o titulars: moltes vegades es manifesta en gestos, en comentaris subtils, en mirades incòmodes. Són el que anomenem microtransfòbies: expressions petites, però constants que qüestionen, invaliden o ridiculitzen la identitat de l’altre.
Des d’usar malament els pronoms fins a emetre comentaris que posen en dubte la vivència interna d’una persona, aquestes actituds minen l’autoestima i converteixen el que és quotidià en un camp de batalla emocional. No es tracta d’un caprici ni d’una moda, com certs discursos encara insisteixen a propagar. L’existència trans està avalada per dècades de recerca mèdica, psicològica i neurobiològica que reconeixen la identitat de gènere com una dimensió profunda de l’ésser humà, tan legítima com qualsevol altra.
De vegades, em trobo amb frases com: “Jo no em canviaria de gènere, així que no entenc per què algú voldria fer-ho”. Aquesta reflexió, tot i que pugui partir de la ignorància i no de la mala intenció, conté un malentès essencial: no es tracta de voler ser algú diferent, sinó de ser qui una persona ja és a dins. Aquells que mai no han hagut de qüestionar la seva identitat de gènere és perquè, simplement, el que senten per dins coincideix amb el que se’ls va assignar en néixer. Però quan no és així, viure amb aquesta incoherència pot generar un sofriment profund. Transicionar no és una moda ni una excentricitat: és, per a moltes persones, una necessitat vital. Un camí cap a la coherència interna, cap al benestar, cap a la vida.
I, tanmateix, viure en coherència amb aquesta identitat continua sent, per a moltes persones, un acte de valentia. No hauria de ser així. Hauria de ser simplement un dret.
Ens enfrontem, a més, a una dificultat afegida: el paper de certes persones influents que, en lloc de bastir ponts, aviven el foc del prejudici. Des d’espais amb gran abast, es llancen missatges que confonen, divideixen i fan mal. Com avançar cap a una societat veritablement empàtica si aquells que tenen el micròfon l’utilitzen des de la intolerància o la falta de respecte?
Necessitem transformar la manera en què la societat percep la diversitat de gènere. No des de la condescendència ni la tolerància —que sovint implica la idea de permetre el que no es comprèn—, sinó des del respecte genuí. La identitat d’una persona no hauria d’estar mai en tela de judici. No es qüestiona. Es respecta.
Perquè ser visible no hauria de ser un acte de resistència, sinó una expressió natural de llibertat.
La visibilitat trans no només és necessària: és urgent. I ens interpel·la a totes les persones, cada dia.
