Joan Roma i Cunill
Prendrem mal si algú vol ara compensar els greus errors comesos en l’estudi, impuls i extensió de la llengua catalana exigint als immigrants el que no s’ha exigit als catalans de vida o naixement.
Per experiència pròpia, hauríem de saber que qui cregui que “la lletra, amb sang entra” no és la millor via per estimar, utilitzar i transmetre un idioma.
S’han comès múltiples errors en la transmissió de l’idioma català, i en convertir-lo en una eina pràctica i d’ús quotidià. Si d’entrada no es reconeixen i no es corregeixen, difícilment trobarem el camí de sortida. I davant aquesta situació, molt pitjor voler-lo imposar buscant tota mena d’estratègies i exigències que el faran encara més antipàtic i odiós. Ja ho he exposat en diversos articles que imposar idioma a canvi de papers és la pitjor de les propostes.
Dit això, voldria trencar una idea que sempre planeja en els discursos i propostes dels partits independentistes i de la família nacionalista en general. I és que consideren que “els catalans”, així, en genèric, són persones de fàcil integració allà on viuen i treballen, de manera que de seguida aprenen l’idioma, adopten tradicions i costums i passen a formar part de la societat en la qual conviuen.
Com sol passar en molts discursos inventats, la realitat és molt diferent i mostra els catalans com qualsevol altre col·lectiu. Ni millor, ni pitjor. Durant anys vaig exercir de dirigent d’un dels casals catalans, a l’estranger. En aquest cas, a Berna (Suïssa), cantó de parla germànica. Doncs bé, entre un 80% i un 90% dels catalans ni entenien ni parlaven el suís alemany ni l’alemany acadèmic, després de quinze i vint anys de residir en aquell país. I pels contactes que vaig tenir amb dirigents de països nòrdics o d’altres que no tenien cap idioma romànic, els percentatges de desconeixement eren similars.
Què vull dir amb això? Doncs que no és fàcil aprendre un idioma quan no forma part de la família lingüística com el nostre. I que catalans o d’altres països del món tenen dificultats per integrar-se per culpa de la llengua. Imposar el coneixement sota l’amenaça de no tenir papers i haver de marxar del país és injust, és inhumà.
A Catalunya, tenim més de dos milions d’immigrants procedents d’arreu del món, molts dels quals amb precaris estudis primaris i fins i tot una part, analfabets. L’encaix d’aquestes persones en la vida i treball ha de ser progressiva, i de manera molt eficient a l’hora de planificar i facilitar la integració, s’ha d’anar produint en petites dosis, a la feina, al barri, a l’escola, etc.
I per tot arreu han de tenir oportunitats per aprendre-la. I no necessàriament en centres oficials, sinó en espais i serveis que ja coneixen i tenen molt a prop, no solament físicament sinó també d’horaris i flexibilitat. Penso en centenars o milers d’espais on trobar estudiants, mestres, monitors sense grans titulacions, però sí grans motivacions per fer perdre la por de parlar, encara que sigui amb moltes faltes. Millor parlar-lo deficientment que no parlar-lo. I a poc a poc, ja l’aniran millorant i perfeccionant. Atracció vs. imposició. A veure si alguns ho entenen!
