Ramon Bosch
Dijous, en aquestes mateixes pàgines, Teresa Cardellach i Montserrat Cuyàs anunciaven l’aparició d’aquest llibre, que he corregut a comprar.
Em sembla una publicació fascinant, amb uns bons pròleg i introducció, unes fotografies esplèndides, acompanyades d’uns textos ben fets i aclaridors. M’agrada tot d’aquest llibre, tot excepte el títol.
Ja sé que els autors no tenen cap culpa del títol, que és la servitud de formar part d’una col·lecció que, d’altra banda, ha fet possible la mateixa existència del llibre. I, tanmateix, “Terrassa desapareguda” és un títol massa fàcil i massa apocalíptic, que no fa justícia al llibre, perquè si alguna cosa permeten aquestes fotografies i aquests textos és recordar, és evocar un món. Si no, no tindria cap mena de sentit. Quin interès pot tenir per a nosaltres el mateix llibre sobre Sabadell o sobre Malgrat de Mar? És com si algú a l’àlbum familiar l’anomenés “Gent desapareguda”, no diria cap mentida, però en trauria tot l’interès.
És clar que la Terrassa que surt en aquestes fotografies no és la mateixa que nosaltres vivim i passegem. En la majoria d’aquestes fotografies Terrassa no arribava als deu mil habitants i ara en som l’horrible xifra de dos-cents trenta mil. És clar que molts dels edificis que hi apareixen ja no hi són, però ens els sentim tan nostres o més que si hi fossin, alguns perquè encara vam tenir la sort de veure’ls i d’altres perquè n’hem sentit parlar tant que sembla que nosaltres mateixos els hàgim vist. No han desaparegut, per tant, perquè són ben vius en la memòria.
M’agrada molt la proposta de recorregut que fa aquest llibre en la seva primera part, perquè no és una acumulació de fotografies històriques sobre edificis emblemàtics, sinó que proposa un passeig per la ciutat: des dels entorns cap a l’interior i, un cop dins, la Rambla, el Portal de Sant Roc, el carrer Major, Unió, Plaça Vella, els carrers adjacents, Font Vella, Passeig, etc. No transcriuré aquí tot el recorregut que proposa el llibre, que em sembla molt encertat. Insisteixo, això sí, a recomanar la lectura dels textos que l’acompanyen perquè aporten una quantitat d’informació i de coneixement notables. Aquests textos són una obra coral de Teresa Cardellach, Joan Soler, Montse Cuyàs i Montserrat Olivares. Llegint-los no m’he pogut estar de preguntar-me fins a quin punt aquests textos són deutors de la feina feta per gent com l’enyorat Joaquim Verdaguer. Està bé, està molt bé, preservar la memòria, però no estaria de més un petit agraïment per a la gent sense la feina de la qual la nostra segurament no hauria estat possible. No és cap retret, en absolut, soc conscient de la magnífica feina que fan i han fet les persones que signen aquest llibre, d’algunes de les quals em sento proper i amic, però amb el temps he entès que les institucions les fan les persones i Terrassa ha tingut la immensa sort en aquest camp de tenir gent molt important i molt tenaç a qui valdria la pena no perdre cap oportunitat de reconèixer el treball fet. Només això.
Hi insisteixo, el llibre està molt i molt bé i aporta un material imprescindible per donar gruix a iniciatives com “no ets terrassenc si no…” Ara ja no es tractarà només de dir que no ets terrassenc si no saps que és un dàkar o un quarto de reixa. Ara podrem dir que no ets terrassenc si no saps com era el grup escolar Torrella o l’estació dels Catalans, quants calaixos tenia la Ferreteria Puig Martí o que la Plaça Vella es diu així perquè és on es feia el mercat, la plaça, abans d’obrir el de la Independència. Bromes a part, aquest llibre hauria de servir també per entendre la pluja de sal, urbanísticament parlant, que va suposar el franquisme a Terrassa, la quantitat de patrimoni que es va destruir sense cap mena de criteri que no fos l’especulació més descarnada, sense cap amor per la ciutat per part d’aquells que deien que l’estimaven tant.
