Salvador Cardús i Ros
El debat que viu Terrassa –i el país sencer– per la reducció de línies escolars a causa de la disminució de població infantil ha posat més l’accent en les qüestions polítiques i ideològiques que no pas en els fets i les dades que ho justifiquen. Cap sorpresa.
Que hi ha una més que notable reducció de la natalitat no és pas cap sorpresa, i menys quan la que afecta la planificació educativa ja fa anys que la tenim mesurada. Estem parlant dels grups d’i3 i de primer d’ESO, els alumnes dels quals ja fa dies que van néixer. És cert que les darreres migracions han ajudat a frenar la disminució d’alumnes. Però com que un dels primers factors d’acomodació al país és, precisament, la reducció de la natalitat també entre els nouvinguts, aquestes arribades no han compensat la pèrdua de matrícula escolar.
No he vist publicada la xifra de la disminució de la població escolar a Terrassa dels darrers anys ni del curs vinent en els nivells que el Departament d’Educació ha proposat la reducció de línies. Però segons el president Salvador Illa, per al conjunt de Catalunya, són 30.000 alumnes. I aquesta manca d’informació ja és un símptoma que la discussió s’ha mantingut més en el pla polític que no pas pel que fa a la reorganització, com ha qualificat la reducció el president Illa. Però amb les dades publicades, si la reducció a Terrassa d’un 2% de línies a i3 i d’un 8% a primer d’ESO permet mantenir les ràtios d’alumnes per aula de 19/20 a i3 i de 27 a primer d’ESO, això vol dir que les reduccions s’ajusten a la disminució d’alumnes.
Els arguments de les protestes, tanmateix, no han anat per aquí. Les raons se centren en una defensa genèrica de l’escola pública –“la pública no es toca”–, del seu caràcter inclusiu i de qualitat –cosa que ja forma part de la seva pràctica actual–, o de la reducció encara més gran del nombre d’alumnes per aula –que ja s’ha reduït notablement els darrers temps–. I no ens enganyem, de manera explícita, va d’un combat polític en contra de l’escola concertada, com si no fos també un servei públic regulat per les normes generals del sistema escolar i no contribuís, tant o més que la pública, a la inclusivitat, la qualitat i la innovació.
El debat no para atenció a molts altres aspectes d’aquesta reordenació. En primer lloc, no es parla de costos. La lògica reivindicativa d’exigir més i més mai no diu com es traduirà en impostos. Segur que en la gestió del pressupost d’educació –que també ha anat creixent molt significativament– hi ha prou demandes que només ha de ser possible atendre a partir d’una administració racional dels recursos, evitant sobrecostos. Com ara per un mal dimensionament de les línies necessàries. Tampoc no he vist cap reflexió sobre si el tancament de línies suposarà la reducció de personal docent, i on anirà a parar.
Per no veure, no he vist que es demanessin càlculs prospectius per als pròxims anys. No sembla racional que l’obertura o tancament de línies es faci any a any, sense previsions a mitjà termini. Terrassa està creixent i més que ho farà els propers temps: hi ha estudis que facin una previsió de com –i on– la febre constructora actual impactarà sobre els serveis escolars?
Certament, els serveis escolars han de respondre a criteris polítics i, per tant, ideològics. I en un sistema democràtic, les majories en determinen l’orientació. Però també són decisions polítiques les que fan racionals la distribució de la despesa pública, les que determinen les càrregues impositives sobre el ciutadà, les que faciliten la proximitat de l’escola al domicili de l’alumne o les que atenen les preferències de matrícula.
En el cas que ens ocupa, l’ús del terme “retallades” –que informativament hauria d’anar entre cometes– és políticament connotat i emmascara la necessitat de racionalitzar la planificació educativa. Si casa passem de ser tres a ser dos a viure-hi, comprar dos bistecs en lloc de tres no és “retallar” la dieta! És fàcil d’entendre que, en la cultura política actual, cap partit local surti a defensar la reorganització proposada pel govern, i que fins i tot s’hagi arrossegat el síndic de greuges a presentar una actuació d’ofici amb els mateixos arguments polítics dels grups que s’hi oposen. Però insisteixo a dir que per prendre una posició responsable com a ciutadà, a mi em sobra retòrica i em falten dades. Per dir-ho breu: em sobra l’expressió “retallades”, i em falten les xifres que justificarien la reducció de línies i l’explicació de quin seria el seu impacte en totes direccions i sobretot en un termini mitjà.
