Agnès Petit i Estrenjer, co-coordinadora Comuns Terrassa
Darrerament, estem assistint al que sembla un retrocés en tot el que té a veure amb la mobilitat i que no pot ser un cúmul de casualitats sinó l’evidència d’un full de ruta traçat, el que no sé si és meditat també, per part de qui governa actualment la ciutat.
Les notícies són un continu d’anuncis per salvar la cultura del vehicle privat i preservar i augmentar la presència de cotxes a la ciutat. Veïnat que surt al carrer des de fa mesos a protestar tallant els seus carrers demanant solucions de pacificació que facin més respirables els seus carrers. Anuncis que solars i terrenys destinats a equipaments –que falta faran a serveis municipals que desenvolupen la seva activitat pagant lloguer– es convertiran en aparcament, entitats que desenvolupen la seva activitat en seus no aptes o a serveis públics com sanitaris, educatius que li manquen o queden petits a una ciutat que no para de créixer. En què ha quedat la famosa revolució verda més enllà d’en un cínic eslògan que s’aguanta damunt d’un pont de la ciutat?
I seguim, cap creació de carrils bici, inclús esborrat d’alguns trams. Prohibició de circular amb patinet per una àmplia zona de la ciutat. Cap campanya d’incentivació de l’ús de la bicicleta. Continuem sense revisar un traçat de línies d’autobús urbà pensat per a una ciutat que ja no és la que era quan va ser dissenyat. Endarreriments i contradiccions en l’aplicació i sosteniment de la zona de baixes emissions. I per acabar-ho d’adobar, l’escàndol màxim i més que simbòlic del pàrquing del Portal de Sant Roc: s’anuncia reconstrucció amb (molts) fons públics quan les capacitats dels pàrquings de pagament de tota l’àrea geogràfica pròxima mai estan cobertes, ni tan sols en hores punta comercials. Aquests són alguns dels problemes que patim a Terrassa en matèria de (no) mobilitat i (no) sostenibilitat.
Què és, per tant, el què està passant amb la mobilitat sostenible a la nostra ciutat? És una croada orquestrada a favor del vehicle privat? A què respon? Quina mena d’estratègia política és aquesta? El passat 13 de març el titular del Diari de Terrassa era ben clar: ”Terrassa és la tercera ciutat amb més contaminació de Catalunya”. Terrassa té feina. Com s’explica aquest descarat viratge? Es tracta de frenar una més que possible sagnia de vots cap a aquelles que defensen postulats negacionistes sobre el canvi climàtic? Em pregunto: si l’ajuntament es continua mantenint ferm (o més o menys) sobre qüestions que impacten en l’agenda politicocultural de l’extrema dreta i dels populismes com per exemple, els feminismes, els drets LGTBIQ+, l’antiracisme, la islamofòbia, etc., per què està renunciant a l’agenda verda i ecologista i està girant tan descaradament a favor del cotxe i del fum? Volen tornar a una ciutat plena de cotxes aparcats i amb els carrers col·lapsats fent impossible una convivència pacificada entre persones i espai públic?
Penso en el que s’havia avançat en els últims anys. Tots els canvis són difícils, ja se sap, però que les ciutats han de ser més habitables i saludables i que el cotxe havia de perdre presència anava guanyant la partida. A poc a poc, no sense dificultats, potser tímidament, però arreu de la ciutat s’havien eixamplat voreres, s’havien pacificat carrers, s’havia fet urbanisme tàctic per facilitar la circulació de vianants, s’havien projectat carrils bici, s’havien fet campanyes de conscienciació de l’ús de la bicicleta, s’havien construït més estacions de trens en trama urbana, etc. i són canvis socialment admesos com a positius i necessaris.
La salut, el primer, això ho entén molta part de la població, però també hi ha la seguretat de la infància, les necessitats d’una població que envelleix, nous sistemes de transport per part de gent treballadora o per a joves estudiants que han trobat un vehicle que els transporta dels seus barris a les seves feines i als seus centres d’estudi com el demonitzat patinet elèctric.
Les directives europees en matèria de reducció de les baixes emissions eren més que el perfecte pretext, són motiu i repte per repensar el disseny de la mobilitat de la ciutat, davant d’això només veiem irresponsabilitat, andanades contra entitats, contradiccions, desajustos i despropòsits. Veiem com s’opta per cedir a pressions contraposades. Com s’explica que el regidor de mobilitat i urbanisme també ho sigui de comerç quan és evident que els interessos són molts cops contraposats? Què fa? Negociar i pactar amb ell mateix?
L’alternativa és optar per la pedagogia, l’acompanyament, les campanyes de conscienciació, la innovació, la creativitat, la millora del transport públic, posar límits al vehicle privat, etc., en definitiva, a posar i disposar recursos per aplicar i explicar un necessari imparable canvi de paradigma i ser proactius en la implementació de canvis que sens dubte són difícils, els avantatges dels quals no són immediats, es veuen al cap del temps, que poden costar d’assumir a la ciutadania en general, però que són necessaris i inajornables, ja que ens hi juguem la ciutat i el planeta.
Jo pensava que això era la política.
