Salvador Cristau Coll, Bisbe de Terrassa
Vivim més connectats que mai, podem relacionar-nos amb persones a l’altra banda del planeta, però alhora experimentem moltes dificultats per a la concentració i l’aprofundiment en nosaltres mateixos i en allò que vivim.
Estem exposats a un bombardeig constant d’estímuls, la dispersió és un dels mals que afecten moltes persones avui dia i, evidentment, aquest ambient no és gens propici al silenci i a la pregària. I aquest aspecte de la pregària és un dels elements essencials per a la vida cristiana i que se’ns proposa especialment en el temps de Quaresma.
Preguntem-nos: quant de temps dediquem a passar pel cor a la presència de Déu les situacions i persones que ens trobem cada dia? I la nostra pregària és ràpida perquè tenim mil coses a fer? La pressa és un mal del nostre temps. I sense adonar-nos-en, poc o molt va impregnant la nostra vida espiritual.
Sant Ignasi, en els seus exercicis espirituals diu que “no el molt saber sacia i satisfà l’ànima sinó sentir i gustar les coses internament”. La multiplicitat de coses que vivim, de coneixements que adquirim, de converses que tenim no ens asseguren viure una vida plena, sinó simplement una vida “ocupada”, i també caldria dir distreta, o sigui, dispersa. D’aquí la necessitat d’aturar-se, de fer silenci i deixar que s’iniciï així un diàleg entre Déu i la nostra ànima, perquè aquest és l’oferiment que ell ens fa.
Sabem que en el dia a dia ens és molt difícil aturar-nos, per això, una bona eina que ens podria ajudar és realitzar recessos on fos de casa, en un lloc propici que ens ajuda a deixar per un moment les nostres ocupacions, poder dedicar un temps llarg al Senyor.
Moltes de les trobades amb Déu que narra l’Antic Testament succeeixen en llocs apartats: el desert, lloc per antonomàsia de trobada de Déu amb el seu poble durant l’Èxode, la muntanya, el Tabor, el Sinaí, Sió. I també tenim l’exemple de Nostre Senyor, passant-se llargues nits de pregària per trobar-se amb el seu pare després de jornades extenuants de predicació i guarició de malalts.
A nosaltres què ens vol dir això? Que malgrat que tinguem moltes ocupacions, és important dedicar estones llargues i reposades, tranquil·les, serenes a l’oració, apartades de l’activitat com les que passava Crist pregant el Pare. La raó és que estem convidats a una pregària íntima amb el Senyor, en què l’ànima es troba amb Déu el seu creador i el seu espòs. En nosaltres ha d’haver-hi aquesta set que ens faci dir al Senyor com l’esposa del Càntic dels Càntics: “Posa’m com un segell sobre el teu cor, com un segell sobre el teu braç, perquè l’amor és fort com la mort, la passió, inexorable com l’abisme” (Ct 8,6).
La Quaresma és un temps apropiat per donar resposta a aquesta crida a la intimitat i la unió amb Déu, que és el que estem cridats a viure tots. Dedicar dins les possibilitats de cadascú uns temps especials al Senyor, de recés, de pregària profunda. I la motivació principal no ha de ser satisfer la nostra ànima, sinó que això en serà la conseqüència. La motivació principal és l’oferiment que ell ens fa i que ell ho vol. Preguem, dediquem temps al Senyor perquè ell té set de nosaltres. És el que va experimentar santa Teresa de Calcuta a la seva vida, com el Senyor li deia: “Tinc set de tu”.
Vivim més connectats que mai, però preguntem-nos: i amb Déu? Què estic disposat a fer o a deixar de fer per tal de viure aquesta intimitat amb Déu? Ell té set del teu amor i tu en tens d’ell.
