Ramon Bosch
De llibres sobre Sant Llorenç se n’han escrit molts, alguns de genèrics, com el que va fer el Miquel Desclot per encàrrec de la Diputació de Barcelona, amb unes magnífiques fotos de Jordi Castells.
O el volum col·lectiu editat per aquest diari fa gairebé trenta anys; alguns d’especialitzats sobre els camins, les fonts o la flora i la fauna. Però no n’hi havia cap, fins allà on arriba el meu coneixement, dedicat exclusivament a la interrelació entre l’home i la muntanya, a la humanització de la muntanya, com molt bé diu el seu autor. I era el llibre exacte que calia fer. “Sant Llorenç del Munt [una biografia]” és un llibre excel·lent i necessari que només podia escriure algú com Vicenç Villatoro, és a dir, algú que sap mirar i que sap escoltar i, sobretot, sap entendre i interpretar el que veu i el que escolta. Villatoro defensa una tesi tan òbvia que sembla mentida que s’hagi de defensar en aquest punt del partit: Sant Llorenç és una muntanya molt important per als vallesans i els bagencs, però no ho és perquè sigui un santuari de salamandres i codines sinó perquè forma part de les nostres vides perquè és on hem après a estimar la muntanya, on alguns, molts, s’hi han guanyat la vida, d’altres hi han trobat refugi i d’on han vingut de vegades les malvestats que han assolat la plana i que ens han marcat com a col·lectiu. Això és Sant Llorenç per a nosaltres, una muntanya caminada, treballada. Una muntanya que no s’entén sense explicar-ne la presència i l’activitat humana. Hi insisteixo, Sant Llorenç és Sant Llorenç perquè va tenir pagesos, boscaters, carboners, vinaters… i encara té, mal que li pesi a algú, excursionistes. Sant Llorenç és un parc periurbà i seria bo per a tothom que els seus responsables ho entenguessin i obressin en conseqüència, començant per senyalitzar i netejar els seus camins i acabant per retornar la dignitat a un seguit de masies que estan caient a trossos i que expliquen millor aquest tros de terra que tots els centres d’interpretació que s’hi puguin fer. El llibre està estructurat en dotze grans àmbits: el primer i el darrer dedicats a la relació personal de Villatoro amb la muntanya, el que tanca el llibre, especialment bonic. El segon és dedicat als “estiuejants” i al pas de segona a primera residència de moltes de les cases que hi treuen el nas. El tercer està dedicat a la literatura que ha generat Sant Llorenç i als seus topònims. El quart a les malvestats de la muntanya. El cinquè a tres personatges que, malgrat la seva singularitat, expliquen també la muntanya: un comte, el net d’un banquer i el fill d’uns masovers. El sisè sobre alguns episodis de la Guerra Civil. El setè sobre els lladres de camí ral i les carlinades on rebat l’assimilació massa fàcil entre rerepaís i carlins. El vuitè ens presenta Sant Llorenç com a referent d’espiritualitat, no només pel monestir sinó per fets tan eloqüents com que sigui el perfil de la muntanya la imatge més reproduïda en els recordatoris vallesans. Al novè, hi trobem alguns personatges que també expliquen la muntanya des dels escaladors fins al darrer muler que traginava els queviures per al restaurant de dalt la Mola. El desè és un fil d’esperança per a alguns oficis que encara es poden produir a dins del parc, des d’una restauradora a una pastora. I l’onzè, dedicat als vinaters, a les tines de les valls del Montcau, conté també una conversa amb Jordi Perich, de Cal Carter de Mura, que diu algunes de les coses més assenyades i revolucionàries a la vegada que s’han dit sobre el parc de Sant Llorenç. Un cop descrits, m’adono que la sola enumeració d’aquests àmbits no fa justícia al llibre, encara que l’expliqui, perquè el que de debò hi dona valor és la mirada tan personal, tan plena d’humanitat que hi projecta Villatoro. Per acabar, voldria fer un incís sobre la toponímia d’aquesta muntanya. No n’hi ha cap estudi fet, només el meritori recull de topònims fet per Miquel Ballbè i la seva geolocalització. Quan, des de la Diputació, em vaig posar en contacte amb una il·lustre especialista en toponímia de la Universitat de Barcelona per veure si li vindria de gust de fer un llibre sobre la toponímia de Sant Llorenç, primer em va dir que sí, però després d’estudiar-se-la una mica em va escriure per refusar l’oferiment amb l’argument que la majoria dels topònims estaven inventats pels excursionistes! La seva argumentació em va recordar Gil de Biedma entrant en una llibreria acabada d’inaugurar tot dient: “Qué horror, todo novedades”. I, tanmateix, continuo pensant que caldria aquest estudi perquè aquesta muntanya conté topònims el misteri dels quals no s’explica ni des de l’excursionisme, només cal pensar en la serra dels Emprius.
