Ander Zurimendi
Els festivals de música i les programacions teatrals viuen un procés de clonació: els artistes es repeteixen contínuament.
No és cap antipatia vers els nostres grups musicals en català. Però aquest estiu s’han repartit el pastís entre molt pocs.
Estem parlant que Figa Flawas, Oques Grasses, Mushka, The Tyets, Búhos i uns pocs més artistes repetiran de caps de cartell de tots els festivals d’aquest estiu de 2025: L’Ítaca de l’Estartit, el Cabró de Vic, el Festiuet de Salou, el Tingladu de Vilanova i la Geltrú…
Un monopoli musical que potser no ha estat buscat pels mateixos artistes, però que a la pràctica s’està produint. El cantautor Cesk Freixas, entrevistat en aquestes pàgines, advertia fa uns mesos d’aquest procés d’homogeneïtzació: festivals clònics, patrocinats per una marca cervesera i amb ajudes públiques.
De fet, és una tendència que ve d’anys enrere, en què les diferències de noms es duen a quin grup no ha tret disc aquell any per descans (com l’estiu passat els terrassencs Lildami i Doctor Prats), que llavors entra a la ruleta el següent.
Curiosament, la programació teatral de les ciutats catalanes viu el mateix procés d’homogeneïtzació. La temporada teatral d’enguany ha estat quasi idèntica a la de les places consolidades com Sabadell, Sant Cugat, Manresa, Figueres…
Per exemple: enguany es pot veure a tot arreu “Tots Ocells” (d’Oriol Broggi), “Els bons” (de Ramon Madaula), “Un matrimoni de Boston” (d’Emma Vilarassau), “Un déu salvatge” (de Pere Arquillué)… L’any passat va ser “Le congrès ne marche pas”, “L’adversari”…
Totes elles obres potents (que aquest diari ha ressenyat oportunament), però que sorprèn per la possibilitat que hagin fet gira pràcticament als mateixos escenaris.
Hi haurà d’explicacions raonables, sens dubte. En el cas del teatre, s’exposarà que fins i tot és convenient que els muntatges puguin girar i fer com més “bolos” millor (per tal que resulti sostenible econòmicament). És cert.
Tanmateix, s’intueix una repetició constant dels caps de cartell, tant en l’escena musical com en la teatral, que sense cap dubte genera un interrogant sobre la política de selecció de les programacions.
Dit això, amb independència que també siguem fans d’aquests caps de cartell.
