Txetxu Sanz
Fa poc, una amiga em deia que, davant d’algunes crítiques del PSC a l’actuació de l’actual govern municipal, els portaveus de TxT sempre recorren a l’argument fàcil dels quaranta anys de governs socialistes.
També reclamava respecte per a la ciutadania que, cada quatre anys, va anar decidint quins partits havien de governar i transformar la ciutat. Per això he pensat que no aniria gens malament fer una mica d’exercici de memòria.
D’entrada, recordem que, com diu la meva amiga, Terrassa va renovar la confiança en el PSC per governar cada quatre anys, a vegades amb majories aclaparadores, d’altres amb majories no tan aclaparadores. I això va portar un estil de govern acostumat a buscar suports i pactar coalicions normalment amb altres partits d’esquerra. Potser a alguns no els agrada el sistema democràtic, però caldria respectar la decisió majoritària dels ciutadans de Terrassa.
A molts els hauríem de recordar com era aquella Terrassa, amb barris fets amb cases d’autoconstrucció, sense serveis bàsics sanitaris, amb rieres que dividien i podien ser perilloses, sense ponts entre els barris, i sense equipaments tan bàsics com l’hospital. Una ciutat que depenia d’una indústria tèxtil que entraria en una gran crisi. Aquesta Terrassa està molt propera en el temps, encara que el jovent no la conegui.
En aquells anys, entre moltes altres actuacions, l’Ajuntament va haver de realitzar grans transformacions que ara ens semblen drets inqüestionables. Per exemple, es van enterrar les vies del tren al pas per la ciutat tant les de Renfe com les de FGC, es va canalitzar la riera de Palau i es va recuperar el parc de Vallparadís per ser un model urbanístic per a totes les ciutats. També es va fer la xarxa de clavegueram inexistent, es va treballar per crear barris on només hi havia nuclis d’habitatges d’autoconstrucció deixats de la mà de Déu, i es va apostar per un centre per a vianants. A més, es va recuperar l’antic hospital del Tòrax i es va transformar en el Parc Audiovisual de Catalunya, un nou motor econòmic i cultural de la ciutat i es va construir l’Hospital de Terrassa. Es va ampliar i definir el parc natural de Sant Llorenç i posteriorment es va crear el projecte de l’Anella Verda per protegir els entorns més immediats a la ciutat. Al costat de les entitats locals, es van impulsar esdeveniments emblemàtics com el festival de jazz i el Pícnic Jazz, amb una Cava de Jazz pública, de propietat municipal, única al món. Es va fer una important recuperació de patrimoni arquitectònic industrial, cosa que posteriorment va permetre impulsar la Fira Modernista, la més important de Catalunya. Es va construir una ciutat pensada per viure-hi i treballar-hi, i es va facilitar i impulsar la transformació industrial tèxtil, en plena crisi, per crear nous jaciments de treball sense perdre capacitat industrial i mantenint la prestació de serveis com un altre jaciment de treball. Així mateix, es van rehabilitar espais singulars, avui convertits en museus, equipaments o serveis.
La majoria dels 40 anys es caracteritzen per un lideratge no exclusiu, en què es planificava la ciutat pensant en la seva gent, els seus barris, sempre amb visió de futur. Aquest enfocament implicava la creació de grups de treball, l’escolta de múltiples veus, amb les seves perspectives i, sobretot, amb la implicació d’especialistes. També es va saber fer conjugar el finançament públic i la inversió privada, i aportar recursos suficients en moments molt complicats.
Des de la perspectiva que ens donen els anys, és fàcil qüestionar algunes decisions. Segurament algunes coses es podrien haver fet d’una altra manera, però el cas és que la població va validar aquell esforç polític per no deixar ningú enrere. I avui ningú pot negar que la Terrassa de la postdictadura i la Terrassa actual són irreconeixibles. S’ha teixit la ciutat i els seus barris, amb quotes importants de benestar.
Insuficients? Segurament, la ciutat i els seus problemes s’han de treballar dia a dia amb aquesta visió de futur. Tenim barris en què aquell grau de benestar s’ha diluït per manca de valentia política, de treball i de recerca de suports. Les darreres crisis econòmica i sanitària i una gestió municipal erràtica i populista no hi han ajudat gens.
Terrassa ha girat les polítiques cap a la dreta. La ciutat necessita un govern fort que no depengui de si les seves decisions li poden fer perdre vots. Que sigui captiu d’una por que l’immobilitza o de la dependència en una única persona fa que Terrassa no avanci com necessita i es mereix. S’implementen decisions antiquades davant dels problemes actuals i s’alenteix el progrés de la ciutat. Terrassa s’ha tornat conservadora, i justament això és el que no necessiten ni mereixen els ciutadans.
Una gran ciutat no es construeix fent cosetes, sinó construint una visió de futur, un projecte compartit. Hem de ser capaços d’analitzar l’actualitat i canalitzar esforços cap als reptes futurs que ens situaran de manera òptima per encarar-los. La Terrassa actual ha de tornar al camí de la innovació, de la valentia, i confiar plenament que les seves iniciatives ens faran millors i sempre acompanyada del sector privat i social.
