Xavier Roca, exdirector de l’ESEIAAT de la UPC
Li explicava a un bon amic que després de vuit anys tenint el gran honor de dirigir l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i d’Audiovisuals de la UPC a Terrassa (l’ESEIAAT), tenia l’obligació moral i personal de donar les gràcies a moltíssimes persones que m’han ajudat.
Que s’han deixat la pell al meu costat i que d’una manera o altra han fet un pas endavant quan més els necessitava. Persones que han donat el millor de si mateixes per l’ESEIAAT, per la UPC i per la societat en general, per una universitat pública que té com a objectiu principal treballar per la millora del nostre entorn. Però també li deia que no sabia com agrair-ho sense que semblés el discurs d’un premi Gaudí o una llarga lloada impostada, sense contingut i plena de frases fetes poc sentides.
El meu amic, un lletraferit de naixement, em va dir que l’essència de tot plegat es troba més enllà dels segles, als clàssics, a l’antiga Roma i a l’antiga Grècia. Em va assegurar que a partir d’ells tot és repetició, una espiral que gira concèntricament des de l’origen de la nostra civilització a través de la Història. Jo, un enginyer de manual, no ho acabava d’entendre prou bé perquè en ciència sempre ens movem en línia recta, obrint portes noves i deixant-ne d’altres enrere. Tot i això, vaig fer cas al meu amic, i vaig viatjar a l’origen de la paraula “gràcies”.
“Gratia”, deien els antics llatins; un terme vinculat a “dàdiva” i a favor, a l’alegria compartida i a la felicitació. Els nostres antecessors l’utilitzaven com a lloança, per lloar els seus semblants. Els grecs, tanmateix, feien servir el terme per un sentit d’estima, o fins i tot de desig i d’agradar a l’altre. De manera que ara sé que el significat històric i secular de l’agraïment expressat, oral o escrit va més enllà de les formes civilitzades de la cortesia i de la bona educació. Agrair té a veure amb l’altre, amb el teu grup, amb la teva gent, amb el teu entorn, amb els que has compartit moments bons i dolents, amb els que has celebrat i has patit, fins i tot amb aquells que no van sentir-se satisfets amb les nostres accions.
En la gratitud expressem la dependència amb respecte als altres, la de la pròpia existència i la dels nostres èxits o encerts. Agrair és reconèixer, col·locar-nos en una situació que està fora de nosaltres mateixos perquè s’ubica en els altres. A més, agrair ens fa més feliços, perquè enforteix les relacions i provoca en l’altre el sentiment recíproc d’estima. El que vull dir és que m’agradaria recuperar la singularitat i l’essència originària de l’acte d’agrair, del fet de l’agraïment, per intentar que aquestes línies continguin tot el seu pes semàntic i tota la seva força emotiva i sincera.
Amb tot, he de confessar que aquest és l’article que més m’ha costat escriure, perquè amb aquestes paraules finalitzo una etapa molt intensa i fascinant de la meva vida que m’ha proporcionat experiència, espero que una mica de saviesa, molt bones amistats i moments inoblidables. Per això estic una mica trist. Però com deia l’escriptor Colombià Gabriel Garcia Márquez, “No ploris més perquè s’ha acabat, somriu perquè va succeir.”
I el que ha succeït és que fa vuit anys vam començar amb el projecte d’una Escola Gran, i entre tots l’hem convertida en una Gran Escola, amb tots els vessants possibles. I ha succeït gràcies a moltíssima gent. Gràcies a tota la comunitat de la meva estimada ESEIAAT (PDI, PTGAS i alumnat); gràcies als representants de les institucions amb què hem treballat braç a braç; gràcies a tantes i tantes empreses que lluiten diàriament per tirar endavant i que han volgut estar al nostre costat; gràcies als polítics que ens han donat suport i han cregut en nosaltres; gràcies a aquesta gran ciutat que és Terrassa, al Gran Vallès en general; gràcies als professionals dels mitjans de comunicació que ens han seguit dia a dia i han difós l’actualitat universitària d’una manera exemplar, i gràcies molt especials al meu equip directiu (la meva segona família) i a la paciència i suport de la meva família biològica, per les hores que els he robat per dedicar-les a l’Escola. I com que no em vull deixar ningú, moltes gràcies també a tots i totes aquells i aquelles amb qui m’he trobat pel camí, durant aquests vuit anys que, tot i ser extremadament complicats, per a mi han estat meravellosos. GRATIA
