Daniel González Giménez, responsable de Serveis de Comerç Internacional de la Cambra de Comerç de Terrassa
Des del seu primer mandat, Trump ha defensat un enfocament nacionalista i proteccionista. Les seves amenaces d’imposar nous aranzels a les importacions europees i xineses formen part del seu discurs habitual.
Però cal entendre aquestes mesures com una tàctica negociadora per pressionar aliats i rivals abans d’arribar a un acord, o realment vol transformar radicalment el sistema comercial global?
Durant el seu primer mandat, Trump va complir moltes de les seves promeses proteccionistes: va imposar aranzels a la Xina, i va generar una guerra comercial, va sortir de l’Acord de París i va afavorir la indústria del petroli i va pressionar la UE amb tarifes a sectors com l’acer i l’alumini. Per cert, el seu successor, Joe Biden, no va modificar tots els aranzels imposats en el mandat de Trump.
I ara, en aquest segon mandat, en un mes i mig, tornem-hi: aranzels a tort i a dret! L’anunci d’aranzels del 25% a les importacions de la Unió Europea, per exemple a l’acer, així com mesures similars dirigides a Mèxic, al Canadà i a la Xina han desencadenat tensions comercials que podrien tenir repercussions àmplies. El cas, però, és que es tracta d’una política aranzelària erràtica i caòtica. Caldrà anar veient com es materialitzen aquestes mesures.
Tot plegat, un xoc brutal per als seus socis o competidors -la Xina, Canadà, Mèxic- i per a la UE, que veuria com molts dels seus productes es tornen menys competitius al mercat nord-americà.
En el cas de les empreses de la demarcació de la Cambra de Comerç de Terrassa, les principals indústries afectades podrien ser les del sector químic, metal·lúrgia i béns d’equip i tota la indústria alimentària. Però qui acabarà pagant realment aquests aranzels?
L’impacte en el consumidor final: qui paga la factura?
Si s’acaben aplicant els nous aranzels, les empreses nord-americanes tindran tres opcions principals:
1. Traslladar el cost als consumidors: les empreses importadores augmentaran els preus finals dels productes europeus per compensar els nous impostos. Això afectarà directament el consumidor americà, que haurà de pagar més per cotxes, vins, medicaments i altres productes importats.
2. Forçar els exportadors europeus a assumir els aranzels: això els faria menys competitius i reduiria els seus marges de benefici. A llarg termini, podrien acabar traslladant el cost als consumidors europeus amb augments de preus en altres mercats per compensar les pèrdues als EUA.
3. Buscar nous proveïdors: empreses nord-americanes podrien substituir productes europeus per alternatives fabricades a Indonèsia, Vietnam o l’Índia, països que es beneficiarien d’aquesta nova dinàmica comercial.
El resultat? Sigui com sigui, el consumidor acabarà pagant la factura. Sigui als EUA, a la UE o a altres regions.
Autarquia als EUA? El miratge del “Made in America”
Trump defensa un model de “reindustrialització” nord-americana i fomenta el “Made in America” i redueix la dependència d’importacions. Però és realista aquesta visió?
Actualment, els EUA tenen una forta dependència de les importacions en sectors clau, com l’electrònica, el tèxtil i fins i tot la indústria de l’automòbil. La balança comercial dels EUA és deficitària, en definitiva. Importa més béns i serveis dels que exporta.
Intentar fabricar-ho tot dins del país suposaria costos de producció molt més elevats, la qual cosa aniria en contra del mateix consumidor americà. Sobretot donada la inflació americana, que no frena. Així doncs, s’encareixen tots els costos de producció i de vida dels seus ciutadans.
Les empreses podrien reaccionar movent la seva producció a altres països en què les condicions els fossin més favorables. Una relocalització que les empreses de la UE també podrien dur a la pràctica i acostar els punts productius als consumidors.
Per tant, el somni d’una economia 100% autàrquica als EUA no sembla viable a curt termini.
Trump, la indústria energètica i l’OPEP: una guerra de preus?
Una altra gran aposta de Trump és la seva defensa de la indústria del petroli i el gas. Ja ha promès una nova onada de permisos per a la perforació d’hidrocarburs, “drill baby, drill”. Un gir de 180 graus respecte a les polítiques de Biden.
Aquest augment de la producció podria:
– Fer reduir els preus del petroli i beneficiar economies importadores com la UE.
– Generar tensions amb l’OPEP, que podria respondre reduint la seva pròpia producció per evitar una caiguda dels preus.
Una estratègia pot afavorir, a curt termini, l’economia nord-americana i fins i tot europea, però també pot portar cap a una guerra de preus energètics amb conseqüències imprevisibles.
La guerra comercial amb la Xina: una escalada sense retorn?
Durant el seu primer mandat, Trump va impulsar sancions comercials contra la Xina i va reduir el comerç bilateral un 14% entre 2018 i 2019. Ara, la seva estratègia sembla anar encara més enllà:
– Aranzels de fins al 60% en certs sectors.
– Restriccions a la importació de tecnologia xinesa.
– Pressió a empreses americanes perquè redueixin la seva presència a la Xina.
Aquesta política afectarà indirectament la UE, que podria veure’s atrapada enmig d’aquest conflicte i patir restriccions comercials en sectors en què treballa amb ambdues potències.
Però la Xina també té armes per contraatacar:
– Pot devaluar el iuan per compensar els aranzels.
– Pot restringir l’exportació de terres rares, essencials per a la fabricació de tecnologia.
– Pot sancionar empreses nord-americanes establertes al seu territori.
– Pot omplir els mercats globals dels seus productes manufacturers en estoc.
L’impacte final d’aquesta guerra comercial és incert, però el que sembla clar és que la UE haurà de maniobrar amb molta intel·ligència per no sortir-ne perjudicada.
I mentrestant, què fa la UE?
Doncs, tal vegada, reacciona un pèl tard…
Com a resposta als aranzels, la UE ha anunciat accions “immediates i equilibrades”, i hi ha inclòs impostos sobre béns nord-americans per un valor de 26.000 milions d’euros. Aquesta escalada podria derivar en un conflicte comercial que impactaria sectors estratègics com l’automoció i la indústria siderúrgica, entre d’altres.
Davant el risc d’un conflicte comercial, la UE ha d’actuar de manera conjunta amb altres països afectats per protegir un sistema comercial global, en què l’Organització Mundial del Comerç (OMC) ha quedat absolutament menyspreada i que practica el silenci per resposta.
A més, és fonamental que Europa aposti per una autonomia estratègica, l’energètica. Caldria enfortir les relacions amb els països productors, continuar apostant per les renovables, i al mateix temps reduir la burocràcia per poder explotar-les.
Un altre sector pel qual urgeix apostar és el tecnològic. Fem tard, sí, però cal fer-ho. La UE ha anunciat un pla de 200.000 milions d’euros per invertir en la IA. Ens hem quedat endarrere i ara hem de córrer.
La mesura més polèmica, per la quantia a mobilitzar i el sector, és la partida de 800.000 milions d’euros que la UE pretén destinar a defensa. Necessitat o no, és una oportunitat per reindustrialitzar una UE tocada, sobretot, Alemanya, sempre que aquesta riuada de milions es quedi a casa, als estats membres. Si importem les armes, no ajudarem a reflotar economies, crear oportunitats de negoci, llocs de treball, inversions, etc.
El problema és com finançar totes aquestes mesures? Hi ha estats membres, com Espanya o França, que opten pels Eurobons, d’altres, com Alemanya o els Països Baixos, per un autofinançament (cada país genera els diners necessaris) sempre que les regles d’endeutament de la UE es relaxin.
Incertesa, però oportunitats ocultes?
En definitiva, el proteccionisme anunciat per Trump, les barreres aranzelàries, la guerra comercial i el gir en política energètica poden provocar greus turbulències econòmiques. Però també poden obrir noves oportunitats per a països i empreses capaces d’adaptar-se a aquest nou ordre mundial. Les empreses de la nostra demarcació han de prendre posicions i blindar els seus interessos, en la mesura que els sigui possible.
La UE serà només una víctima d’aquest escenari o trobarà la manera de jugar a favor seu? El temps ho dirà. Però el que és segur és que no ens avorrirem.
Us recordem que des de la Cambra de Comerç de Terrassa som al costat de les empreses per assessorar-les en tot allò que calgui.
