Salvador Cardús i Ros
No sembla que anem pas bé. Em refereixo al fet d’haver passat en quinze anys de tenir els carrers plens d’oficines bancàries a tenir-los plens d’establiments que et fan les ungles. És tot un senyal. De decadència?
Podríem anar més enrere i fer memòria de quan, en una ciutat industriosa com la nostra, fins i tot hi havia telers als quartos de reixa. Però limitant-nos als primers anys d’aquest segle, el “boom” de l’habitatge va portar a omplir els carrers d’agències immobiliàries i, per atendre les vendes, d’oficines bancàries encarregades de fer hipoteques. Però quan va esclatar la bombolla, aquest paisatge, de cop i volta, es va fondre.
Des de llavors, sense que mai hàgim acabat d’omplir tots els locals tancats ni esborrar-ne l’aspecte desolador, s’han succeït diverses onades de nous comerços. Uns, els més estables, han estat els dits basars xinesos en què trobes de tot. Altres han estat més efímers. Per exemple, hi va haver l’obertura de petits forns amb cafeteria, gairebé un al costat de l’altre, fins que la llei del mercat hi va posar ordre. Després d’erosionar la vida els forns tradicionals, van anar desapareixent fins a quedar engolits per un parell de grans cadenes barcelonines. I també aquests comerços d’alimentació, els “pakis”, dits de conveniència. O les petites fruiteries. O els tallers de tatuatges. O els de fundes de mòbils…
Hi ha hagut molts experiments que han estat facilitats per aquest model de franquícies que, mentre igualen tots els paisatges urbans amb les mateixes marques i els mateixos estils d’aparadors –amb retolacions sobretot en espanyol o anglès–, permeten que s’obrin petites botigues sovint regides per comerciants aventurers i inexperts que han de tancar al cap de poc temps. Si tardes més de quinze dies a baixar carrer de la Font Vella avall o pujar carrer de Sant Pere amunt, tres o quatre locals ja tornen a ser tancats, n’han obert dos o tres de nous i a un parell més hi fan obres.
Tanmateix, la fal·lera actual són els establiments on es fan ungles. Una tirallonga de tauletes, ocupades amb personal sovint oriental o llatinoamericà, es dedica a treure esmalt i pintar ungles o a posar-ne de postisses a tota una colla de clientes, generalment joves que, pacientment, fan llargues cues. Avui dia, només al carrer Font Vella ja n’hi ha cinc. I la setmana vinent ja podrien haver tancat un comerç d’empanades, un de kebabs o un de roba infantil per posar-ne un altre d’ungles.
Aquesta proliferació de comerços que fan ungles –de fet, en diuen “nails”– desvetllen moltes reflexions. Unes, de molt materials. Com és que s’han posat de moda aquestes estètiques sovint tan estrafolàries i quant duraran? D’on surt el personal que hi treballa, quina formació els han fet i quin més que probable mal sou els paguen? Qui hi fa realment negoci? Dona, per tant, el negoci de les ungles per pagar els preus astronòmics de locals tan cèntrics? Com ha afectat els locals tradicionals de les esteticistes?
Unes altres consideracions van per a les clientes: quins efectes tenen aquestes noves tècniques i materials químics per a la salut de les ungles? Hi ha garanties de qualitat? Són inofensives o perjudicials? I, encara més: què en pensen els traumatòlegs de la mà quan veuen tota aquesta gent que porta unes ungles quilomètriques i han de prémer les tecles del mòbil o de l’ordinador amb el tou dels dits plans per no clavar-hi l’ungla? Apareixeran noves patologies a causa de les males posicions dels dits que s’afegiran a les ja actuals per l’ús compulsiu dels petits teclats?
Ara bé, la reflexió de fons que cal fer és una altra. Què ens diu el fet que una ciutat canviï el seu paisatge urbà d’entitats bancàries per un en el qual es fan ungles? Què suggereix la substitució de personal bancari per aquest altre d’origen estranger? Quin canvi cultural assenyala el pas de l’hegemonia de la hipoteca a llarg termini per la de la fugissera ungla postissa?
