Carles Fornell
El camp oníric està relacionat amb els somnis. Es fa servir per descriure imatges, narracions que reflecteixen un món real o simbòlic. Potser algú pot afirmar que coneix realment aquest àmbit tan efímer? Sembla una pregunta insignificant, però algú pot contestar-la?
Quan somiem mai parem atenció a l’espai on ens trobem, i en despertar l’únic vestigi que conservem és una vaga impressió d’imatges i vivències de la nostra memòria. Es tracta d’un món gandul, que mai no es veu ni s’observa amb atenció el detall amb què es contemplen les coses durant la vigília. Què fa el somiant mentre es troba a l’altra riba? Es deixa emportar. Ningú s’atura a observar l’espai que l’envolta quan somia, ja que tot l’espectacle el té embruixat amb les imatges i les situacions, sense que ningú ho pugui comprovar.
Delimitar d’aquest espai s’assembla a un procés sense fi de continuïtat i connexió, en què la llum és la part oposada. De la mateixa manera, l’espai del son és una dimensió interior tornada al revés. Tot allò que veiem fora que constitueix el món que somiem es forma i es desenvolupa dins la nostra ment. De manera que el món intern transmuta en espai extern i l’exterioritat en projecció interior. El nostre cervell es deixa endur per la ment que dirigeix l’operació.
Així que la dimensió espacial de l’onirisme, els llocs i en objectes no es desenvolupen a partir de cap qualitat exterior, com passa al món de la vigília. Sinó a partir d’un temps interior, el flux del qual s’autogenera a si mateix a mesura que avança, i és un temps simulat. Creix i es desplega des de l’interior a través de les imatges que constitueixen els llocs pels quals passem en somiar.
Allí no hi ha cap dualisme, no hi ha cap distància separadora entre el jo i el món intern. El món i el jo són el mateix, formen una unitat indissociable. Així que es fa inaccessible entreveure l’objecte en aquest espai movedís, només seria factible si la consciència es trenqués del món somiat. Només aleshores seria factible el desenvolupament d’una nova fenomenologia, la fenomenologia de l’esperit mentre somia. I aquesta fenomenologia del somni podria haver estat produïda per una creació a la ment en què la informació viatja contínuament sense tenir un parador semblant a la wifi.
Es va haver d’esperar l’aparició de l’electroencefalografia per poder demostrar de manera científica que tot això era cert. Els somiadors lúcids saben per experiència que aquesta lucidesa onírica és diferent de la consciència de vigília. Senzillament, té una altra qualitat. Quan en el somni lúcid es pensa en l’estat de la ment durant la vigília, és reconegut com un estat més de la consciència. Però no com l’únic estat en què es manifesta. La consciència s’estructura a partir de diferents graus de lucidesa. La consciència és una cosa molt més àmplia que tot allò de què és conscient per exemple el nostre jo. El somni lúcid no arriba tan lluny, no depassa les fronteres del jo, però és una capacitat gairebé inexplorada que ens permet veure com actua. Aquest despertar de la ment adormida no podrà assimilar si ens quedem atrapats a les xarxes abstractes.
El somni lúcid va aconseguir més esplendor gràcies a exercicis de caràcter místic que van ser practicats als monestirs del Tibet durant segles. Tot al contrari del que va passar a la cultura occidental, en què aquest tipus d’experiències sempre van ser vistes amb cert recel. Primer pels inquisidors que veien el diable en qualsevol manifestació que escapés a la seva comprensió. I després per filòsofs il·lustrats que miraven amb reserva qualsevol experiència interior que escapés dels marges fixats per l’ordre racionalista del món.
