Joan Tamayo Sala, president de l’Observatori Drets Socials de Terrassa, advocat i activista dels DDHH
Abans de començar, i perquè ho conec molt bé, vull deixar clar que aquest article no va contra aquelles persones treballadores de l’Administració Pública.
Em consta que intenten fer la seva feina, de manera el màxim d’eficient que el sistema els permet i que no han perdut l’empatia i l’humanisme necessaris. Això no va per elles, sinó contra el sistema que ho sustenta des de fa més de tres segles i que té uns responsables màxims (el poder polític en tots els seus àmbits).
Dit això. Sobre el paper, ningú defensa la burocràcia. Cap ciutadà, cap polític. Més enllà de colors ideològics, tots els partits manifesten la necessitat d’agilitzar l’administració pública (“mentida”, si ho volguessin de veritat, ja ho haurien fet). El fet és que en el fons els interessa un mur molt alt de normes, de tràmits, duplicats i sense sentit, de lògiques corporativistes, de papers i d’una suposada digitalització facilitadora (una altra falsedat i engany) que no ha fet sinó complicar més el panorama, ja que, per exemple, algú ha pensat que existeix una “escletxa digital” important? No cal, oi? Que “sibil·lí”, és el poder polític!!
Després de cinc anys d’una pandèmia que ho havia de canviar tot, el funcionament de les institucions continua sent feixuc, lent, enrevessat, surrealista i vulnerador dels drets humans i fonamentals més bàsics. I qui ho pateix amb més força són, precisament, els col·lectius més vulnerabilitzats, els que més ho necessiten (els pobres, que ningú s’atreveix a dir, per “vergonya”).
El garantisme i la transparència continua sense aparèixer per enlloc i els polítics i grans directius de les administracions continuen actuant, sense tenir en compte com seria la seva obligació i deure els textos de totes les lleis fonamentals i tractats internacionals sobre drets humans.
Com un autèntic castell kafkià, els laberints de l’Administració continuen expulsant els ciutadans i el que és pitjor i el que és més indignant, tractant el ciutadà amb desconfiança “genètica”, com un “ésser sospitós, quasi delinqüent, el qual ha de provar sempre que és innocent, que és bona persona i que té bones intencions”. Tot des d’una legislació feta i pensada exclusivament per l’incomplidor, perquè ningú s’escapi. És inútil parlar amb els polítics de finestreta única, de més inversió, de més empatia, de més competència, de formació als treballadors de l’administració. Són sords interessats, no passa res, amb una mica de sort d’aquí a quatre anys ja no hi seran… I primer són els interessos del partit que els dels ciutadans i ciutadanes.
Us recomano que llegiu l’informe que la síndica de greuges de Catalunya va fer ara fa just un any, en què denunciava que l’administració no està preparada per garantir la prestació de serveis públics per a la Catalunya dels vuit milions d’habitants. La institució assenyala retards en les respostes als ciutadans i mancances importants en la cobertura de les necessitats socials, en especial als més vulnerables.
Gairebé el 44% de les queixes rebudes i actuacions d’ofici que va recollir la sindicatura el 2023 estaven relacionades amb vulneracions de drets relacionades amb polítiques socials, en àmbits com l’educació, els serveis socials o la salut. En aquest context, també s’assenyala que la població migrant en risc de pobresa accedeix dues vegades menys a prestacions socials respecte a la població de nacionalitat espanyola que està en la mateixa situació (desmuntant el mite malèfic que fa córrer la ultradreta i sectors malintencionats).
Molts dels tràmits per accedir a ajudes o subvencions depenen de diferents administracions i l’Administració local és la principal i més propera (atenció, Ajuntament de Terrassa). La reivindicació d’una finestreta única és una petició reiterada des de fa dècades. Però sobre la taula no hi ha res que s’hi assembli.
També és significatiu el que deia l’altre dia, en una entrevista, la vicepresidenta del Col·legi de Treballadors Socials de Catalunya: “Pobresa energètica vol dir un informe. Pobresa alimentària… un altre. Pobresa de l’habitatge, un altre. I encara hi ha la farmacèutica. Tot són informes. No pot ser això. Hem dividit la pobresa, però si una persona és pobra, ja està, hem de tractar aquesta situació globalment”…
Finalment, us recomano una novel·la molt curta, es llegeix en una hora, de la gran Sara Mesa, es diu “Silenci administratiu” i està basada en un fet real que va passar a Sevilla.
És la història d’una dona sense llar, discapacitada i malalta que intenta sol·licitar la renda mínima, a què té dret segons els missatges optimistes de l’administració i els mitjans. Però el laberint burocràtic que ha de recórrer, els esculls i traves amb què ensopega i la crueltat d’un sistema que exigeix més a qui menys té desemboquen en la desesperació.
Mentrestant, els ciutadans es queden amb la impressió contrària: hi ha munts de prestacions i ajuts per als més pobres. “Privilegiats”, “caradures”, “ganduls”… Els prejudicis s’acumulen. Aquest és un dels inicis de l’aporofòbia: l’odi al pobre. Molt interessant aquesta novel·la de la Sara Mesa.
I, per acabar, només recordar al senyor alcalde, una vegada més, el que diu el seu punt 3 del Programa de Govern 2023-2027: “3. Transformar l’Ajuntament de Terrassa, impulsant un nou model d’administració municipal del segle XXI i noves formes de relació amb la ciutadania, més senzilles, més àgils, més properes i més eficaces per donar resposta a les diverses inquietuds i necessitats”.
De totes maneres, sabem que, malauradament, continuarem picant pedra, per molt que diguin els programes, mentre manqui el que ens diu el professor Esquirol en el seu llibre “La penúltima bondat”: “Què és sensibilitat?: la capacitat de rebre, de ser commogut. No som éssers humans si no som commoguts i trasbalsats. Només qui és capaç de rebre pot donar. Només qui és capaç d’escoltar pot parlar. Com més sensibilitat, més generació, més generositat”. On està aquesta sensibilitat, senyores i senyors del govern de Terrassa?
