Txetxu Sanz
A poc a poc es fa més comú sentir parlar de la soledat no desitjada. En un món hiperconnectat, creix la necessitat de comunicar-se amb els altres i sentir-se membre de la comunitat en què vius.
La soledat és un problema real que perceben les persones que ho viuen com una experiència personal negativa.
Segons algunes dades, a Espanya afectaria un 20% de la població, i les dones són el grup més important i encara que pugui resultar cridaner, per edats afectaria més els joves, i baixaria a poc a poc fins als 75 anys, en què torna a pujar.
La solitud no desitjada no sap d’orígens ni de recursos i pot afectar qualsevol persona sigui quina sigui la seva condició.
La lluita contra la solitud ha de ser una qüestió prioritària per a les administracions públiques, amb implicació i responsabilitat compartida pel conjunt de la societat.
No podem caure en la creença que la tecnologia resol aquestes situacions. La falsa sensació d’acompanyament de la tecnologia empitjora la sensació d’incomunicació en cas de no estar permanentment connectat, per això les xarxes que es basen a anar saltant de pantalla en pantalla en una espiral sense fi, es consideren perilloses, pel que tenen d’addictives i, per consegüent, d’aïllants.
Tot i això, disposem d’una important xarxa de locals, infrautilitzats, en què es podrien desenvolupar diferents tipus d’activitats culturals, esportives i sanitàries, socials, de lleure… que a més de generar nous llocs de treball, facilitarien nous recursos contra aquesta solitud.
Per això cal que les administracions siguin conscients d’aquesta nova realitat i apostin per nous formats de proximitat que permetin la trobada entre generacions, entre veïns i veïnes, entre persones que pel motiu que sigui se senten soles i no saben com canviar aquesta dinàmica.
Una porta oberta per compartir un cafè, un debat sobre qualsevol tema actual, conversar mentre fas punt o jugues al dòmino. Un espai que convidi a conèixer altres persones com tu sense més requisit que voler estar acompanyat. Un possible generador de projectes col·lectius.
Convido l’Ajuntament a no pensar exclusivament en urbanisme i cotxes. Les persones han de ser el centre de les polítiques i les associacions, com la meva, estarien disposades a explorar projectes socials d’aquesta índole.
