Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Els problemes de conducta a la infància i a l’adolescència són cada vegada més comuns a la nostra societat.
Això ha portat a un augment de la preocupació per part dels docents i professionals de la psicologia sobre els infants i joves a causa de la necessitat de fer conscients els pares del problema que suposen de cara al futur dels seus fills.
S’ha convertit en un factor molt important la manera com els pares crien i eduquen els seus fills. Segurament, el canvi de segle i el vertigen en totes les seves dimensions també ha portat un enfocament diferent en la manera com acompanyem els nostres fills a fer-se grans i els resultats que estem obtenint comencen a ser veritablement preocupants.
Una de les coses més urgents és ensenyar als pares quines actuacions han de seguir per enfrontar-se a les situacions en què es produeixin conductes disruptives en els seus fills, de tal manera que ells mateixos al seu dia a dia vagin modificant aquesta conducta desviada. Un altre factor molt important i que sembla estar força oblidat és el poder que tenen les expectatives que els pares posen en els joves. És a dir, el que se n’espera, i com en funció del que se n’espera els pares mostren una actitud o una altra davant dels seus comportaments i els modelen així d’alguna manera dirigida.
És a dir, quan nosaltres tenim assumit que el nostre fill és entremaliat o és hiperactiu, per exemple, no parem atenció a les conductes relacionades amb això, perquè les assumim com a part de la seva hiperactivitat, d’altra banda, ja no considerem que pugui fer coses que impliquin estar més relaxat, ja no li donem l’oportunitat de provar, perquè creiem prematurament que no sortirà bé. D’alguna manera, aquestes expectatives estan modelant la manera com actuem amb el nen i això alhora també modela la conducta del vailet.
Quan els nens es porten malament més que només de tant en tant (fan enrabiades amb freqüència, tenen crisis emocionals o actituds desafiadores), el primer pas per tractar aquests comportaments problemàtics és esbrinar què els motiva. I la causa podria no ser tan evident. En especial quan els nens són petits, potser no poden comunicar el que senten. I, de fet, potser ni tan sols sàpiguen què és el que els molesta. Les enrabiades i les crisis solen ser senyals que els nens estan bregant amb sentiments que no poden manejar. Potser els aclapara la seva frustració o enuig, i no sàpiguen com expressar-se ni calmar-se d’una manera més eficaç. Potser necessiten que els ajudem a desenvolupar habilitats per controlar-ne el comportament.
Però si això passa sovint, hi podria haver una sèrie de problemes subjacents que estiguin causant el mal comportament (ansietat, TDAH, trastorns d’aprenentatges, depressió, autisme o qualsevol àncora o trauma).
Els pares tenen una influència molt alta en la conducta dels seus fills, influeixen tant de forma directa com indirecta a través dels seus estils de criança i de les seves pròpies personalitats, que afecten alhora la relació que acaben desenvolupant amb el menor. De fet, es coneixen quatre tipus d’estil de criança: estil autoritari, estil permissiu, estil indiferent i estil democràtic. Entre ells existeixes profundes diferències i la seva aplicació dependrà de les característiques del fill que cal educar, tot i que d’entrada sembla que l’estil democràtic és el que proporciona millors resultats, ja que permet una millor comunicació i afecte alhora que manté els límits del control. Sabem que la influència del tipus de criança en els comportaments dels fills és definitiva, per tant, és crucial que els pares siguin conscients d’aquesta influència i adoptin pràctiques que afavoreixin el creixement físic, social, emocional i cognitiu. Aplicar el sentit comú és quelcom molt recomanable.
