Ramon Bosch
En el seu article d’ahir en aquest diari, l’amic Ramon Talamàs va voler fer, des de la racionalitat que li és característica, una valoració tècnica del nou cartipàs municipal.
I, és clar, va haver d’arribar a la conclusió que no s’entenia res, tècnicament parlant. Caldria afegir que, políticament parlant, tampoc no es pot anar gaire més enllà en l’anàlisi. Talamàs ha treballat com a directiu en moltes empreses i sap perfectament bé per a què serveix un organigrama o un cartipàs i ho explica molt bé en el seu article: un organigrama és una atribució de funcions i de jerarquies o de prelacions, si voleu. És a dir, a mi què em toca fer i a qui he de retre comptes. Per dir-ho d’una manera gràfica, quan tinc un problema, a qui truco i qui acaba decidint el que es fa? I encara una altra pregunta no menor, dins de la constel·lació municipal, quin és el meu lloc? Talamàs intenta respondre aquestes senzilles preguntes analitzant el cartipàs municipal i en surt amb més dubtes que evidències.
Per què passa això amb el cartipàs municipal és fàcil d’explicar, però és difícil d’entendre. Intentem-ho, però. Un organigrama ha de reflectir una missió i un propòsit: si la teva empresa es dedica a fabricar i vendre mitges tot l’organigrama girarà entorn d’aquest propòsit. Què passarà, però, si tens tres fills que has de col·locar en el negoci i que no tenen gaire idea ni de com es fan les mitges ni de com és la millor manera de vendre-les? Que es crearan disfuncions en l’organigrama si es vol que els fills hi tinguin un lloc preeminent, però que siguin uns altres els qui els facin la feina.
En aquest supòsit, i en el millor dels casos, el que es pot esperar és que els fills no facin gaire nosa i que mentrestant es dediquin a aprendre alguna cosa de profit per a l’empresa. Ara, només que n’hi hagi un dels tres que es pensi que pel sol fet de ser el fill de l’amo ja en sap més que qualsevol treballador, el carro anirà inevitablement pel pedregar.
Per seguir amb la comparació entre la fàbrica de mitges i el cartipàs municipal: si, com s’ha dit, sovint el problema de la fàbrica radica en el fet que els fills de l’amo no se saben quedar al consell d’administració i baixen al taller a dir-los als operaris com han de fer la feina, en el cas municipal el problema habitual és el dels regidors que no saben limitar-se a orientar les línies estratègiques de la seva àrea sinó que dicten als seus tècnics com han de fer la feina. Si, a més a més, els fills de l’amo han passat per una escola de negocis i els regidors per Ciències Polítiques, la possibilitat de gripar l’engranatge és més que evident perquè la temptació de fer d’aprenent de bruixot és molt forta. Vull dir amb això que caldria clausurar les escoles de negocis i les facultats de Ciències Polítiques? Les primeres, segurament, no; les segones, clarament, sí.
Però tornem al cartipàs municipal que analitzava Ramon Talamàs. Del seu estudi es pot desprendre que obeeix a algun propòsit de servei a la ciutat? No. Es pot desprendre de la seva distribució de funcions i jerarquies quines són les prioritats d’actuació d’aquest govern? Encara menys. Però això no vol dir que aquest organigrama no s’hagi fet sense cap propòsit, que sigui pura frivolitat, encara que la temptació de pensar-ho hi sigui. El nou cartipàs municipal obeeix a un sol propòsit: deixar clar a propis i estranys que en un rusc només hi pot haver una abella reina. Digueu-me, si no, a la vista del nou cartipàs qui és el número dos de l’organització municipal? Tots aquests encreuaments funcionals que hi apareixen i que tant desconcerten la lògica de Talamàs – en aquesta vertical soc tinent d’alcalde, però en la vertical del costat soc el més pelat dels regidors- obeeixen a aquesta mateixa finalitat: que els regidors es vigilin entre ells i que els quedi clar qui és l’abella reina.
