Fidel Catalán, vicari general i moderador de cúria del Bisbat de Terrassa
Aquest cap de setmana, els carrers dels nostres pobles i ciutats s’omplen de gent que va amunt i avall resseguint els carruatges amb les colles de persones disfressades amb motiu del carnestoltes.
Això ens recorda que estem a punt de començar el temps de la Quaresma, perquè aquesta festa té el seu origen i sentit en relació amb la Quaresma i se celebra habitualment el cap de setmana anterior al Dimecres de Cendra. Representa aquesta explosió de festa, de disbauxa i de joia abans d’iniciar els rigors de la Quaresma, que conviden més aviat al penediment, la sobrietat i la penitència com a preparació per les grans celebracions de la Pasqua.
Al voltant d’aquesta festa s’han bastit tradicions diverses com el dijous gras i el seu menjar típic o l’enterrament de la sardina el dimecres posterior. I personatges curiosos com el rei del carnestoltes, ordinàriament un personatge grotesc, gruixut, bevedor i banal davant del qual trobem la vella Quaresma, una vella de set cames que dejuna i no menja carn.
Recordo que quan teníem les primeres oficines del Bisbat al carrer de l’Església de Terrassa, a prop de la Catedral, vèiem passar el divendres al matí els infants d’escoles que degudament disfressats i amb bon ordre es dirigien a celebrar el carnestoltes infantil. Feia gràcia contemplar aquells alumnes petits amb les seves disfresses i també la innocència que traspuaven en gaudir d’aquella festa. Pensava que realment el carnestoltes és això, un moment de goig, de festa, de trobada i expressió popular, d’explosió de civisme i de respecte.
També hi ha qui afirma que el carnestoltes canalitza d’una manera o altra i dona sortida al descontentament d’una societat tensionada i estressada, cada vegada més amb una creixent desvinculació i individualisme i en la qual les crisis socials, econòmiques o existencials no acaben de superar-se i semblen cronificar-se. En aquest sentit, carnestoltes és com un aparador de les crítiques als poders i a les institucions que ens governen, que marquen el ritme de la vida de les persones o que ofereixen orientacions morals i ètiques. Com a societat madura, cal acceptar les crítiques i és bo entomar-les amb bon humor, però també cal recordar que s’ha de fer des del respecte a la llibertat de tothom i amb un esperit més constructiu que no pas transgressor, ridiculitzador o fins i tot volgudament ofensiu.
A l’evangeli d’aquest diumenge, Jesús ofereix als seus oients consells pràctics inspirats en diversos proverbis. Un d’ells recorda que un cec no pot guiar-ne un altre, i que cada vegada que pengem una llufa o fem una crítica despietada a un altre no fem altra cosa que posar en evidència allò que hi ha dins nostre o allò que ens manca, perquè, no ho oblidem, és millor ser conscient de la biga que tens al teu ull abans de voler treure la brossa que hi ha en el de l’altre. O bé quan ens recorda que cada cadascú recollim el que sembrem, i que d’un arbre bo en pot sortir un bon fruit habitualment, i que del de l’abundància del cor parla la llengua.
Sigui com sigui, carnestoltes genera un debat sobre quins són els seus límits, o si realment tot s’hi val i ens hem d’empassar el que surti, rentant-nos les mans i mirant cap a un altre costat. Un debat que s’ha de realitzar des del respecte, i també des de la coherència en els criteris que ens formen com a persones i que faciliten la convivència. I un debat en el qual tots hem de jugar la mateixa partida, perquè no s’hi val amagar-se en l’anonimat per provocar una reacció pública, o tenir doble moral per acceptar o retirar un cartell a conveniència segons el color amb el qual es miri.
Sincerament, m’ha agradat veure i gaudir, quan m’ha estat possible, dels carnestoltes a altres ciutats en què ningú no se sent ofès ni denigrat, sinó que amb bona ironia i millor humor es diuen moltes veritats. Penso que la nostra ciutat, que en altres àmbits culturals està ben posicionada, es mereix un carnestoltes de qualitat, lluny de les polèmiques. Potser també ens hem de posicionar en aquest sentit.
