Avui que és Sant Valentí, podem reflexionar sobre el capital eròtic que té cadascú i com el juguem (o no) quan estem davant del grup d’amics.
No va arribar als dos anys, però quasi. Dos anys sense lligar ni anar-me’n al llit amb ningú. Gestionava com podia una època dolenta. I no em veia amb les eines socials d’enfrontar una cita, tot i que interiorment desitjava conèixer algú. No dic ja per enamorar-me, crec que amb una nit de mambo en tenia a bastament.
Però irremeiablement em donava cops contra un frontó, a cada cita de Tinder o patètic intent de lligar a Insta. Així que quan, dies després, estàvem fent la cerveseta al bar, a la rotllana d’amigues, sovint sentia una fiblada d’enveja cap a les que sí que explicaven les seves anades i tornades de lligoteig. O amb la dolça i tendra quotidianitat, aquelles anècdotes que la teva amiga t’explica de la seva parella estable.
Lligar molt. Tenir parella. O bé fer gala de lligar molt, tancar-te en la teva parella. De l’un a l’altre no hi ha més que un matís, però mitja vida. Una línia que es creua i en la qual s’activa el capital eròtic (o sexual).
La sociòloga Eva Illouz diu al seu assaig “El capital sexual en la modernidad tardía” (editorial Herder, 2010), arran del “apital eròtic, que “l’èxit sociosexual fa augmentar la popularitat en els cercles d’amistat. I proporciona estatus. L’experiència quotidiana del sexe i la desitjabilitat sexual assigna i distribueix valor social”.
De fet, hi ha esquemes de valorització i jerarquies de desitjabilitat, sosté Illouz. “Certes professions tenen més capital sexual que d’altres”. En fi, per dir-ho de forma planera: hi ha professions que et donen més “follabilitat”, com ser un cambrer darrere de la barra d’un bar, un músic dalt d’un escenari i un regidor progressista entre la gent del seu moviment.
Pensar-hi m’ha fet recordar una conversa amb l’activista Na Pai (coordinador d’“En defensa d’Afrodita”, entre d’altres), que en aquell moment estava molt interessat a entendre com operava el capital eròtic. I deia: “Per fer colles d’amics sostenibles, cal que els estatus i els rols també es distribueixin. Posar-hi contrapesos”.
Una idea des de la qual es pot derivar el següent paral·lelisme: oi que socialment està consensuat que s’ha de redistribuir la riquesa? I que per això paguem impostos, de forma que els que més tenen més aporten i els que menys, menys?
Doncs potser és hora d’ampliar la redistribució de la riquesa no només al capital econòmic (el teoritzat per Karl Marx), sinó a altres capitals com l’eròtic, el cultural i social (els teoritzats per Pierre Bourdieu).
I com es redistribueix? Potser evitant fer gala constant de la teva vida sexual, per tal de no ferir una amistat (per la seva mancança d’aquesta situació). No sempre parlar de sexe. O destacar més els “ligues” de qui folla poc. O regalar-li un llibre a qui no té parella per Sant Jordi: per amor d’amistat.
I és que el capital eròtic és fonamentalment col·lectiu, més que no pas objectivable, existeix perquè alguns li atorguem aquest estatus a un altre.
