Salvador Cardús i Ros
Fa gràcia –per no dir una altra cosa– que una organització que apel·la a la “memòria”, com l’Associació Memòria Terrassa, demani precisament que s’esborri la memòria que li resulta incòmoda perquè no encaixa amb el seu paisatge de ciutat.
Ja sabem que això de la memòria, fins i tot quan s’hi afegeix allò d’històrica, no és altra cosa que l’intent de reescriure —o reinventar— el passat per acomodar-lo no tan sols al present, sinó sobretot per dibuixar un futur que atorgui una situació de poder favorable als seus nous redactors. És a dir, una “memòria” que no es proposa retratar cap veritat factual sinó que decideix què cal recordar i què cal oblidar per afavorir el relat predeterminat.
D’aquests processos de reinvenció del passat per acomodar-lo als interessos dels qui pretenen ser els nous actors polítics del futur en tenim exemples ben propers, sense haver de recórrer a Alfonso Sala. Va ser el cas de la “invenció” de la dita Transició democràtica, que amb la col·laboració inestimable dels mitjans de comunicació —qui no recorda el relat fantasiós de Victòria Prego a TVE— es van blanquejar franquistes confessos —alguns dels quals encara mouen la cua en institucions tan rellevants com la Justícia espanyola— i a ocultar els jocs inconfessables de forces com la dels militars franquistes que van intervenir en la redacció d’una Constitució que calia presentar com a democràticament impol·luta. Vaja, allò tan “modèlic” d’una transició sense ruptura, i del qual encara paguem les conseqüències!
En puc parlar amb coneixement de causa. Treballant a l’“AVUI” com a subdirector d’opinió —un dels diaris menys del “nou règim” que teníem—, encara l’any 1991, en vigílies dels Jocs Olímpics, el director no em va permetre il·lustrar un article meu amb una imatge de Juan Antonio Samaranch vestit amb l’uniforme paramilitar del Movimiento Nacional, del qual havia estat membre destacat. Encara era temps d’ocultar el seu passat franquista. Com encara és temps de dissimular que la legitimitat de l’actual monarquia i rei espanyols neix d’una continuïtat franquista imposada per força i fraudulentament a la Constitució del 1978.
Doncs bé: els intents actuals d’expulsar el record del passat franquista del nostre paisatge ciutadà ara ja no van en el sentit de protegir i dissimular un passat antidemocràtic, sinó, fent el mateix, de passar-hi comptes, de cancel·lar-lo com es diu ara, i venjar-se’n covardament ara que ja no pinta res. I no estem parlant de presències que enalteixin aquest passat —aquestes ja es van eliminar—, sinó que simplement recorden qui vam ser col·lectivament, amb tots els clarobscurs propis del seu temps. Uns clarobscurs que, d’altra banda, no hi ha res més ahistòric que jutjar-los anacrònicament amb les categories actuals. Com —no en tinc cap dubte— d’aquí a cinquanta anys hi haurà qui tindrà la temptació de jutjar també anacrònicament el nostre temps i els historiadors que l’hauran avalat.
Que la “memòria” —i això val tant per a la memòria individual com per a la col·lectiva— és un exercici de construcció personal i política, com he dit, feta de records i oblits ben triats fins a fer-la consistent, és una obvietat. La qüestió, per tant, és si se la vol manipular fins al punt d’amagar tot allò que fa nosa del nostre passat, o si es prefereix que aquest passat, sense enaltir-lo, ens recordi qui vam ser llavors, i perquè ara som com som. I també per prevenir-nos de com podríem tornar a ser. Al capdavall, sent veritablement estrictes amb el passat, temo que l’hauríem d’esborrar de dalt a baix. Com deia l’historiador Carles Sánchez a aquest diari, el passat, millor explicar-lo que no destruir-lo.
