Ramon Bosch
Ja em perdonaran els amants del llenguatge inclusiu que faci servir “homes” com a genèric, que ja sé que és una cosa molt lletja que no s’hauria de fer.
Però és que la citació de Michael Hopf diu literalment això, bé que en anglès, i també és molt lleig voler adaptar el que han dit els altres a la nostra visió del món.
Concretament, la citació pertany a la novel·la “Those who remain”, una distopia postapocalíptica sobre les conseqüències d’un col·lapse global de la civilització, i en aquest context un dels personatges fa la següent reflexió: “Els temps difícils creen homes forts, els homes forts creen bons temps, els bons temps creen homes febles i els homes febles creen temps difícils”. Políticament parlant, aquesta sentència de Michael Hopf s’està tornant una veritat inexorable. Ja no cal esmentar, per òbvia, la situació dels Estats Units, sinó que a casa nostra, s’entengui aquesta com Europa, Espanya o Catalunya, la situació encaixa perfectament amb la citació d’aquest escriptor. Només cal mirar quina mena de polítics teníem a la Transició i els que tenim ara, amb les honroses excepcions que calgui. I no només en la política, és conegut, parlant de management, el mite de la tercera generació: l’avi construeix l’empresa, el fill la fa gran i el net l’ensorra. I aquí també amb tots els matisos i les excepcions que es vulguin. I també en l’àmbit familiar en podem trobar rastres si comparem, en general, la vida dels nostres avis amb la dels nostres nets.
Els temps difícils fan evident la fragilitat dels nostres drets i construeixen generacions disposades a lluitar per aconseguir-los i treballar per mantenir-los; els bons temps construeixen generacions convençudes que els drets no tenen cap mena de relació ontològica amb els deures i que els serveis públics es produeixen per generació espontània i, per tant, sense límit. No se m’acut un exemple més clar d’això que estic dient que el de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, que a la Fira del Llibre de Madrid es va comprar un assaig amb el bonic títol de “La abolición del trabajo” i va dir, mig de broma, mig seriosament, que la seva missió com a ministra era arribar a assolir l’objectiu que reflectia el títol del llibre. En fi…
Però si alguna cosa m’ha fet pensar en la frase que encapçala l’article són els primers dies de govern de Donald Trump. Aquest home signa els decrets com els ases els pets i la majoria porten acompanyada una desgràcia o un futur desastre. Veurem. De moment les mesures que havien de ser més greus no han passat de ser una provocació, en el cas dels aranzels, o una conversa de taverna de got i punyal, en el cas del Gaza-resort, però el pànic s’ha estès entre els sensepapers que viuen als Estats Units, que no gosen sortir de casa. Venen temps difícils, temo.
