Carles Fornell
Existeixen persones bàsiques a la nostra societat, efectivament, sí que existeixen, són aquelles que no tenen criteri i tot i tenir-ne prefereixen sumar-se a la majoria.
Imagina que estem en una sala al voltant d’una taula on hi ha diverses persones, es fa lliurament d’una carta amb una imatge. Les instruccions són clares, descriure la imatge, aquesta és un arbre, alguns veuen una muntanya, uns altres hi veuen un riu. Com més miren la carta, més confosos estan. Saben que és un arbre, però el grup continua discutint sobre les versions incorrectes aferrant-se a la seva història. Fins i tot quan s’assenyala l’error, la multitud l’ignora, i neguen acceptar la veritat. Aquesta és l’essència del problema, persones que es neguen a reconèixer veritats clares i indiscutibles, aferrades a les seves creences antigues que no han estat renovades, discutint en el present sobre què succeirà en el futur. És molt absurd, però és veritat, en la ignorància trobem una cosa profunda, imposició i ego. Com deia el filòsof, les ments estancades creen granotes.
Hi ha personatges que prefereixen acceptar el que s’estableix sense discutir, i si la informació és referenciada per alguna institució o professor, és acceptada. Si haguéssim d’enumerar els errors històrics i educatius possiblement, ompliríem pàgines. La ciència comet errors, però una vegada localitzat, corregeixen l’error, altres disciplines no corregeixen els errors, es mantenen fermes com si fossin posseïdores de la veritat. A més, són defensors fervents de la seva raó, si cal castigar es procedeix al càstig, o si hem de desmentir el raonament emès, s’intenta ridiculitzar i apartar-lo del grup. Molt semblant a la caverna de Plató fa 2.450 anys, un ciutadà surt de la caverna i observa que hi ha un món diferent del qual s’està sotmès a la cova. Hi ha naturalesa, llum, animals, etc., a la caverna només hi ha foscor i un domini mental a la població. Aquest ciutadà no és cregut, i és exclòs del grup i amenaçat per riures i burles.
Quina és la raó d’aquest comportament estúpid? La indiferència de tot, la falta d’investigar, pensar per si mateix, mandra i ego. Són factors de la nostra societat malalta que ha perdut la capacitat de reflexionar i analitzar, és possible que els mitjans de comunicació hi tinguin alguna cosa a veure. Els programes televisius anomenats “escombraries” condueixen a l’estupidesa, sense adonar-nos-en si els consumim. Ciutadans de converses simples opinant sense saber, defensant postures de les quals el dia anterior havien opinat diferent. Els seus arguments són defensats en una sola carta, la ignorància, argumentant que ha estat vist en una pel·lícula o a la televisió o pel guia que ha mostrat l’excavació. Ignorant la manipulació oficial, que té un interès comercial amagant la veritat, aquesta manipulació s’aplica en tot, fins i tot en la història. A la història d’un país ocupat, el vencedor descriu la narració històrica al seu gust.
A l’Alemanya nazi va haver-hi un filòsof que va estar en captivitat durant dos anys, va reflexionar sobre l’evolució del seu país, com és possible que un poble com l’alemany, tan amant de la cultura, la ciència, l’art, etc. havia permès que Hitler aconseguís el poder absolut de les seves vides? Va arribar a la conclusió que més enllà del context econòmic i social, la causa principal era l’estupidesa, és l’enemic més perillós, fins i tot que la malícia. En una carta dirigida a uns amics seus, va explicar: puc protestar contra el mal, oposar-m’hi si cal, defensar-me mitjançant l’ús de la força. No obstant això, amb l’estupidesa estem indefensos, l’estúpid, a diferència del maliciós, està completament satisfet de si mateix. Hem de tenir molta cura quan una persona estúpida planteja arguments que contradiuen les seves idees. D’una banda, mai les creurà, sempre es mantindrà ferm en la seva opinió per molt clares que siguin les proves que resulti impossible de rebatre-les, simplement els restarà importància o les ignorarà.
D’altra banda, és perillós i insensat intentar persuadir l’estúpid, s’irritarà fàcilment i intentarà agredir-te. No es tracta d’un retard mental, hi ha persones amb una intel·ligència notable alta, però són estúpids i malignes. L’estupidesa és un defecte humà de la personalitat, no de les seves capacitats i tampoc és congènit. Qualsevol pot tornar-se estúpid alguna vegada en determinades circumstàncies. Com lluitar contra l’estupidesa que s’apodera d’un, succeeix quan pertanyem a un grup ampli d’individus. Les persones que viuen en solitud tendeixen a manifestar encara menys el defecte de l’estupidesa, en comparació amb la massa. Aquesta massa augmenta dia a dia de manera exponencial, i es converteix en simples bàsics.
La meva pregunta: què hem de fer? Estem arribant al final d’aquesta civilització, o encara hi ha marge? Aquest serà un tema que presentaré a la pròxima edició.
