Antonio Machado
El passat 27 de gener es va recordar aquesta data per l’holocaust sobre els milions de persones que van ser assassinats pels nazis alemanys en la seva labor exterminadora a tot Europa.
Es calcula que van eliminar uns 6 milions de jueus i uns 7 milions de no jueus. Si hi incloem els morts en els diferents fronts de guerra, comptabilitzem uns 60 milions de morts. Però és que, vint-i-cinc anys abans, va haver-hi la Primera Guerra Mundial, que va costar 23 milions de morts.
Xifres escruixidores d’una realitat que se situa al segle XX, en teoria, l’etapa de la història de la humanitat en què l’evolució tecnològica i científica permetia que les persones visquessin més anys i que la seva qualitat de vida fos millor. Però no va anar així, perquè el factor desencadenant va ser la lluita pel domini dels territoris que eren font de matèries primeres que el capital necessitava, i l’increment de les lluites de la classe obrera que, com a referent, tenien l’URSS i les condicions de treball a Europa continuaven sent miserables, per la qual cosa la lluita sindical es va radicalitzar i la classe obrera va prendre consciència que un altre món era possible.
D’aquesta immensa carnisseria exterminadora a Europa, va haver-hi 9.328 víctimes d’espanyols que hi hagi constància documental, d’aquest total 5.185 van morir en camps de concentració, 3.809 van sobreviure, i 334 figuren com a desapareguts.
Les campanyes contra el poble jueu, orquestrades des dels moviments feixistes d’Europa, i no oblidem que Espanya ja va demonitzar el poble jueu al final del segle XV, van donar peu al que els nazis van batejar com “la solució final”, mentre des del vaticà de Piu XII mirava cap a un altre costat. No hem d’oblidar que el 18 de juliol del 1936, en el període entre guerres, va haver-hi a Espanya una situació similar, ja que es van donar unes circumstàncies criminals en la planificació assassina d’un exèrcit que es va marcar com a missió eliminar tothom que tingués a veure amb la instauració de la 2a República espanyola.
El triomf de la 2a República a Espanya, el 14 d’abril del 1931, i la caiguda de la monarquia dels Borbons amb Alfons XIII al capdavant, va ser l’origen del projecte genocida dut a terme pels enemics de la república. El 8 de març del 1936, va tenir lloc en una casa de Madrid, d’un agent de borsa militant de la CEDEIXI i amic de Gil Robles, la reunió dels generals Emilio Mola, Luis Orgaz Yoldi, Villegas, Joaquín Fanjul, Francisco Franco, Ángel Rodríguez del Barrio, Miguel García de la Herrán, Manuel González Carrasco, Andrés Saliquet, i Miguel Ponte, al costat del coronel José Enrique Varela i el tinent coronel Valentín Galarza, en la qual van acordar organitzar un “alçament militar”, la consigna principal del qual era “eliminar tothom que tingués a veure amb la república”, i que servís per derrocar el govern del Front Popular recentment constituït.
Amb aquest objectiu es va organitzar el cop d’estat del 1936, que va començar per Andalusia un pla genocida encapçalat pel general Queipo de Llano, que des de Sevilla va dirigir les matances més grans que es van donar a la primera fase del cop. Mobilitzades unitats militars de la legió i regulars del Sàhara que van ser transportats fins a la península amb avions noliejats pel banquer mallorquí Joan March, i que acompanyats per requetès, falangistes i la Guàrdia Civil, es van dedicar a netejar tots els pobles per la ruta de sud a nord en direcció a Badajoz, passant per Sevilla capital.
Aquest va ser l’inici d’un procés sanguinari que va tenir les mateixes conseqüències que el procés dels nazis alemanys. És a dir, eliminar éssers humans per la seva ideologia, origen o condició sexual. El procés era el mateix a tot arreu, prèviament, la Falange, que era present en gairebé tot el territori nacional, era l’encarregada de confeccionar la llista dels qui havien de ser eliminats. L’execució estava en mans d’altres falangistes vinguts “exprofeso” per a aquesta actuació assassina, acompanyats dels cossos armats dels partits (paramilitars) com els requetès i membres de l’exèrcit com els regulars i de la Guàrdia Civil. El simple fet d’haver votat el capdavant Popular ja era motiu de repressió o per formar part del sistema electoral l’agreujant s’incrementava, i si l’“anti-Espanya” havia format part de qualsevol càrrec públic, com podia ser haver estat elegit com a càrrec electe del Front Popular en ajuntaments, diputacions, càrrecs regionals o nacionals o qualsevol que s’hagués destacat davant dels seus veïns a favor del Front Popular. Aquesta tasca de neteja va ser molt activa a l’Espanya, on el cop d’estat va triomfar des del principi, i no va arribar a haver-hi front militar actiu.
Les primeres “saques” van funcionar des del mateix 18 de juliol, eren assassinats tots els que s’havien triat, després hi havia els que, en teoria, no havien comès cap delicte de sang, ni havien denunciat públicament un altre veí, que van passar als camps de selecció, on part d’ells van haver de purgar amb més presó o tornar a complir amb el servei militar obligatori pel simple fet d’haver estat classificat al seu poble, el primer camp que va haver-hi va ser el de Miranda de Ebro, Va estar comandat inicialment per un alt comandament de la Gestalt alemanya, Paul Winzer, que a més era el cap de la Gestapo a Espanya. Aquest camp va servir de trànsit per als que fugien d’Alemanya o França, eren retinguts a Miranda de Ebro i des d’allí es lliuraven de nou a la Gestapo. Els altres espanyols una part d’ells van ser executats. A Espanya va arribar a haver-hi 296 camps de concentració repartits per tota la península, nord d’Àfrica i les Illes Balears i Canàries.
Els camps de concentració no sols van ser llocs de selecció per eliminar o enviar a presons, també van ser llocs d’explotació laboral en règim d’esclavitud, més de mig milió de presoners van ser destinats a aquest efecte. Molts van morir de malalties, de fam i de tortures.
Dels assassinats i enterrats en 2.615 fosses comunes es comptabilitzen més de 150.000 morts. Va ser una etapa de terror genocida, era la forma que van tenir els feixistes de l’exèrcit espanyol d’aconseguir un silenci col·lectiu que es va convertir en complicitat passiva amb els assassins. En aquesta Espanya de l’horror, la repressió no va acabar amb les víctimes eliminades, sinó que les seves famílies van continuar sent considerades còmplices, i van haver d’emigrar dels seus pobles cap a altres parts d’Espanya i de la resta del món, sobretot el nord, per refer les seves vides.
El testimoniatge d’un familiar directe meu que va conèixer Auschwitz en els anys seixanta però va viure el drama espanyol des de primera línia, em va comentar que va viure el mateix que després va conèixer a Auschwitz. Aquesta imatge em va quedar gravada en el meu subconscient per evitar oblidar-lo. La intervenció dels aliats anglesos i els EUA van ajudar a posar fi al feixisme de Hitler, això va fer que els republicans espanyols veiessin el 1944 que la guerra anava a ser guanyada pels aliats i van pensar la possibilitat que la dictadura feixista espanyola també fos enderrocada, però un any després, van veure que aquest somni s’esvaïa. Als aliats no els interessava enderrocar la dictadura, perquè temien més la nostra història de lluita de classes i les experiències revolucionàries que es van practicar amb les col·lectivitats a gran part d’Espanya, que va ser la base d’assegurar que en aquestes zones de guerra es treballessin les terres col·lectivament i per assegurar que les famílies poguessin menjar dignament.
Després de vuitanta-cinc anys del final de la guerra civil, seguim en terreny de ningú. Franco va aconseguir en quaranta anys que el poble acabés desconeixent el genocidi franquista. I el que és més trist és que en aquests quaranta-cinc anys de democràcia no hem estat capaços de donar-ho a conèixer als nostres conciutadans. Les complicitats que ho han permès van més enllà de la mateixa dictadura. Ara sorgeix el fenomen de Vox, partit feixista que defensa el genocidi, encara que ho diu amb altres paraules i sobretot revisant la veritable història. L’exèrcit espanyol continua fent gala de l’època feixista. El feixisme latent a l’Estat espanyol no perd l’ocasió per tornar a actuar sota les directrius de l’essència del franquisme, el veiem cada dia a l’aparell judicial, als cossos armats de l’Estat espanyol, i el veiem al mateix cap de l’Estat, quan calla com un “puta” quan algun general, ja a la reserva, manifesta que a Espanya caldria afusellar 26 milions d’espanyols, aquest va ser el general Francisco Beca Casanova.
