Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
En el marc de l’any jubilar que estem celebrant a tota l’Església, amb el lema “Peregrins d’esperança”, celebrem també aquest diumenge la jornada de la vida consagrada que està també dedicada a l’esperança, amb el títol “Peregrins, sembradors d’esperança”.
El papa Francesc, a la Butlla de convocatòria de l’any jubilar, assenyalava tot un conjunt d’àmbits en els quals la presència cristiana és important per transformar aquelles realitats dures en veritables motius d’esperança i la vida dels consagrats, en totes les seves formes, ha de tenir un paper important en aquesta transformació: “Els signes dels temps, que contenen l’anhel del cor humà, necessitats de la presència salvífica de Déu, requereixen ser transformats en signes d’esperança” (núm. 7). Entre d’altres, el pontífex fa referència a signes concrets, a situacions que necessiten ser transformades: la pèrdua del desig de transmetre la vida, l’acompanyament dels infants i dels joves en el seu creixement i les seves aspiracions, els presos que experimenten el buit afectiu, els malalts amb els seus patiments, els migrants amb les seves expectatives frustrades, la gent gran, els ancians i els avis que tant col·laboren en la transmissió de la fe.
A la nostra diòcesi, les persones consagrades exerciu els vostres carismes a través de les diverses institucions a les quals pertanyeu en tots aquests àmbits. Allà on sou, el papa us demana que amb la vostra consagració, amb la vostra vida, sigueu veritables testimonis i signes d’esperança que va més enllà del que veiem amb els ulls, i que els manifesteu a través dels consells evangèlics que viviu. A més, el jubileu ha de ser una crida a revifar la vostra consagració i a tornar a sembrar veritables motius d’esperança en els diversos àmbits i realitats en les quals sou presents.
Per fer-ho, ens pot acompanyar l’actitud d’aquells personatges venerables que trobem a l’evangeli de la presentació del Senyor. Com Simeó, cal estar empeltats en una relació profunda amb Déu a través de la qual la vida té el seu veritable sentit perquè està ancorada en l’esperança. Des d’aquesta relació, Simeó pot descobrir la presència esperançadora de Déu en el seu fill Jesús, fet infant pobre, i pot transmetre paraules d’esperança, que poden sonar difícils i dures, però que responen al pla salvífic de Déu de redimir la humanitat. La paraula de Simeó és una paraula que se situa en el pla de Déu, amb la mirada posada en l’esperança definitiva que passa també per la creu.
I com Anna, podem parlar a tothom de les meravelles de les quals som testimonis en la nostra vida. En les nostres converses, amb els gestos de proximitat, en els comentaris que fem, som convidats a transmetre esperança allà on a vegades tot semblaria portar més aviat al desànim o a la frustració. Els motius de l’esperança els tenim dins nostre.
En un món mancat d’esperança, la vostra vida ha de ser testimoni especialment d’esperança. Agraeixo la presència de tantes persones consagrades en els diversos àmbits de l’església diocesana i que contribueixen a edificar aquesta gran família de la qual formem part.
