Salvador Cardús i Ros
És molt lloable la campanya “21 dies. D’entrada parla en català” impulsada per l’Ajuntament de Terrassa i el Centre de Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí. Lloable, necessària i urgent. Cal fer-ne cas. Però no n’hi ha prou.
La campanya, a la qual ja s’han afegit com a testimonis públics Lildami, Pere Arquillué, Antonio Fernando Fonseca o el mateix síndic de greuges, Mustafa Ben El Fassi Mezouar, proposa agafar l’hàbit de començar qualsevol conversa sempre en català, sabent que la gran majoria dels terrassencs ja l’entenen. I si no, llavors ja trobarem la manera d’entendre’ns. Són 21 dies perquè és el que diu que tardem a adquirir un hàbit social. I, en la situació de greu procés de substitució lingüística en què vivim, cal reaccionar ràpidament si és que volem que el català, que és una eina de cohesió social, però sobretot el fonament de tota una gran cultura, no acabi desapareixent.
Els qui ja tenim una edat hem pogut assistir a aquest procés de veure com el català era absent —i de fet, prohibit— de les institucions, però es mantenia viu al carrer, al pati d’escola, al mercat… i com la situació s’ha capgirat. Ara, el català és present —i encara relativament— als espais institucionals formals com les comunicacions escrites o la retolació, però ha anat desapareixent dels usos quotidians. Mai deixa de sorprendre’m veure catalanoparlants que, entre ells, als espais informals de lleure o laborals, als patis d’escola o entre companys de treball, als despatxos o al taller, es parlen en espanyol. Per tant, ara ja no és principalment un problema de coneixement de la llengua ni de prohibicions franquistes. Ara s’està produint un procés ben conegut, el de la diglòssia, en què una llengua forta —amb tot el suport de l’Estat— s’imposa i substitueix una llengua feble, que no disposa d’elements simbòlics ni legals per mantenir-se. I ja sabem que la principal diferència legal —constitucional— entre espanyol i català és que el primer és una obligació conèixer-lo, mentre que el català només és un dret parlar-lo. I a partir d’aquí…
La qüestió és que quan la imposició de l’espanyol es produïa en l’àmbit institucional, les actituds de resistència per canviar la situació eren clares i possibles. Es tractava de forçar un canvi de normatives, cosa que amb l’arribada dels governs democràtics va ser possible. En canvi, quan la imposició es produeix en l’àmbit personal, la possibilitat de forçar l’ús de la llengua pròpia del país, si no s’és un Estat, esdevé quasi impossible. Es pot recórrer al dret de l’usuari, del consumidor o del pacient a ser atès en la seva llengua, però sol tenir dificultats pràctiques perquè trasllada el desacord lingüístic a terrenys delicats i amb forces simbòliques i de poder desiguals, com ara la relació metge-malalt.
Darrerament, i davant les xifres veritablement alarmants d’aquesta substitució lingüística, s’ha posat l’accent en la resistència individual de cada parlant, amb el famós “Mantinc el català”, i aquí amb la campanya dels 21 dies. Són campanyes, com he dit, necessàries i urgents. Però clarament insuficients per capgirar la situació. No n’hi ha prou de carregar els neulers a la responsabilitat individual. No és acceptable que l’administració pública es tregui les puces de sobre i culpabilitzi el ciutadà de la seva pròpia indolència.
En primer lloc, doncs, cal exigir a les institucions públiques que facin la seva feina d’inspecció i sanció pels incompliments legals en l’àmbit de la llengua. Per dir-ho ràpid: quantes inspeccions i quantes sancions ha posat l’Ajuntament de Terrassa als incompliments de la Llei de Política Lingüística? Quin és l’ús del català a les seves pròpies dependències o de la Policia Municipal quan s’adreça als ciutadans? I, en segon lloc, caldria demanar a les organitzacions privades que, més enllà de la retolació o les comunicacions escrites, fessin saber al seu personal quina és la llengua pròpia del país i, en particular, la de l’empresa, del comerç, de l’hospital, del laboratori, de la perruqueria o del taller. Caldria que el seu personal fos conscient de quina és la situació del català, de quins han estat els antecedents històrics de persecució i resistència, de quines perspectives té ara, de com s’hi sosté tota una cultura mil·lenària i de com n’és de rellevant la seva bona salut per fer possible una societat cohesionada al voltant d’una llengua comuna.
I, en general, si existís un veritable lideratge a favor del català, des de qualsevol instància institucional, hauria fet avinent de fins a quin punt, ni que sigui involuntàriament i sense tenir-ne consciència, solem acceptar marcs de dominació i subordinació política d’un autoritarisme invisible però rotund, i com n’és d’important plantar-hi cara i alliberar-se’n.
