Joan Roma i Cunill
Qui més responsabilitat té més mesures ha de presentar per resoldre qualsevol problema, i és el que ha passat, en el tema de l’habitatge. I res és immediat, però almenys apunta directament cap a una solució a mitjà i llarg termini.
De fet, posar un tema sobre la taula i considerar-lo prioritari ja posa en marxa uns mecanismes que van en la bona direcció. A vegades, no parlar d’un tema o simplement no posar-lo com necessari i urgent fa que no se’l prengui amb la seriositat que requereix. Ara mateix, conec un bon nombre d’ajuntaments que han canviat prioritats i han posat la de l’habitatge en el lloc que li correspon i això ha motivat iniciar tràmits i gestions que donaran els seus fruits en els pròxims mesos i anys.
Amb tot, aquesta mobilització municipal no era suficient per arribar a les cotes requerides. Si a Catalunya es parla de crear 50.000 habitatges nous, en l’àmbit de tot Espanya s’ha de multiplicar la necessitat per quatre o cinc. D’aquí l’interès a escoltar el president del govern per veure quines mesures havien estudiat per posar en marxa. L’interès no ha quedat defraudat a la vista de les dotze mesures presentades.
La primera impacta per les xifres, com és transferir a la nova Empresa Pública d’Habitatge més de 3.300 habitatges i gairebé dos milions de metres quadrats de sòl residencial. I tot seguit se n’hi incorporaran 30.000 que té la SAREB, 13.000 dels quals de forma immediata. Per a mi, una de les mesures més volgudes és la número 6, la que es refereix a llençar un programa de rehabilitació d’habitatge buit per destinar-lo a lloguer assequible. Arribats a aquest punt, recordo l’existència de prop de tres milions d’habitatges buits en l’àmbit d’Espanya, 458.000 dels quals són a Catalunya.
Altres punts fan referència a mesures fiscals a favor dels propietaris que posin al mercat habitatges de lloguer assequible i un altre punt molt esperat és que els habitatges turístics siguin considerats com el que són: un negoci pel qual han de tributar degudament. I, lògicament, de tot plegat es dedueix la necessitat d’incrementar les inspeccions per garantir el compliment de les mesures implementades.
És evident que tot plegat no resol el problema de forma immediata, però llença un potent missatge cap a tots els sectors implicats. S’ha acabat l’especulació de l’habitatge i no es permetrà continuar amb pràctiques com el lloguer a temps limitat o increments sobtats i sense límit dels lloguers. Aquestes pràctiques a les zones tensionades del país han provocat uns augments del lloguer i de la venda fins a extrems impossibles d’aguantar per part de la població en general.
Ara el que pertoca és posar en marxa tot aquest dispositiu i cremar etapes. Ja no és moment de paraules, sinó de fets. Tant l’Empresa Pública d’Habitatge com totes les existents, en CCAA i en ajuntaments, han de treballar plegades per aconseguir l’objectiu perseguit: posar al mercat centenars de milers de nous i vells habitatges rehabilitats per resoldre la immensa carència actual. No esperem solució global d’aquí a dos o tres anys, però sí a sis o set anys vista. Les mesures aprovades, ara sí, ho fan possible.
