Salvador Cardús i Ros
El fred intens d’aquesta setmana ha fet que sigui notícia el paper del voluntariat, en aquest cas el de la Creu Roja, per atendre les persones que viuen el carrer i que poden trobar refugi al servei d’acollida municipal l’Andana. Però quants voluntaris té Terrassa?
Per una informació recent d’USA Facts sobre el pes del voluntariat als Estats Units, sabem que allà hi ha al voltant de 75 milions de voluntaris formals de més de 16 anys. Com que la població de més de 16 anys és d’uns 300 milions d’habitants —d’un total de 343—, això vol dir que més d’un 25 % fa voluntariat. En total aporten 5 000 milions d’hores, és a dir, unes 66 hores anuals per voluntari. I això, com he dit, són els que ho fan de manera formal, però es calcula que en el voluntariat informal, no institucionalitzat, hi participen més de la meitat dels nord-americans. Per cert, i dit de passada, és una informació convenient de conèixer per als qui valoren els Estats Units només pels seus dirigents i la seva política internacional, però ignoren l’extraordinària fortalesa solidària de la seva societat civil.
Però la qüestió que ara vull formular, i per a la qual no sé si a Terrassa en tenim una resposta precisa, és: quants voluntaris hi ha Terrassa? Quina és la força del nostre voluntariat? La meva impressió és que som molt lluny de les xifres nord-americanes. Tenir les mateixes proporcions de voluntariat voldria dir que, aproximadament, Terrassa hauria de tenir uns 48.000 voluntaris formals, d’uns aproximadament 192.000 terrassencs majors de 16 anys. I aquests voluntaris podrien aportar més de 3 milions d’hores de suport a tota mena d’organitzacions solidàries. A més, voldria dir que el voluntariat informal —per exemple, en l’ajut interveïnal— hauria d’implicar prop de 100 000 terrassencs.
Ja sé que fa de mal comparar societats tan diferents. Aquí, molt bona part del suport social el dona l’administració pública —amb els impostos de tots—, bé sigui directament, bé finançant parcialment entitats privades. Probablement, aquest model assistencial sigui més equitatiu —ves a saber!—, però també és un model que indirectament desresponsabilitza el ciutadà i l’allunya del coneixement directe de les necessitats socials. Però impressiona, i molt, pensar que prop de 50.000 terrassencs estiguessin implicats en tasques de voluntariat —escolar, sanitari, social, cultural, religiós, ambiental…—, i que la meitat se sentissin vinculats a les necessitats del veïnat.
Fa uns anys, en una recerca en què vaig intentar comptar la força del voluntariat a Catalunya, la xifra que donava l’única enquesta que vaig trobar arribava als 510.000 voluntaris formals. Això seria, molt aproximadament, un 10 % dels catalans llavors majors de 16 anys. Podríem aspirar que Terrassa, com a mínim, arribés a tenir uns 20.000 voluntaris formals? En tot cas, crec que es pot afirmar que la cohesió de la ciutat, el vincle entre terrassencs i el seu sentiment de pertinença millorarien de manera extraordinària. I, per aquesta raó, crec que tot el que es pugui fer —sobretot, des de la mateixa societat civil— per incrementar el nombre de voluntaris en tota mena de sectors no només permetria millorar l’atenció —escolar, sanitària, social, cultural, religiosa, ambiental…— cap a qui estan en risc de quedar-ne exclosos, sinó que teixiria llaços molt més forts entre els mateixos voluntaris. Comptem-los? Comptem-nos?
