Abel Molina Iniesta, advocat de família i penal
Soc Abel Molina Iniesta, advocat i mediador a Terrassa i acreditat des de fa més de 26 anys. En aquest article parlaré de la nova Llei Orgànica 1/2025 que entrarà en vigor el 3 d’abril.
De l’ampli contingut de l’esmentada llei en aquest article em centraré, molt concretament, en el meu camp de la meva praxi, el dret de família, de la ineludible obligació abans de presentar la demanda d’acreditar que s’ha intentat una solució amistosa extrajudicial mitjançant els anomenats mètodes alternatius de resolució de conflictes o MASC. Als MASC també se’ls dona variats noms com ADR, Resolució Alternativa de Disputes (o conflictes), BATNA, en l’àmbit empresarial o dels negocis o fins a SOPA, Probable Solució Alternativa (SOlution Probably Alternative).
Dins d´aquests mitjans hi trobem la conciliació, l’arbitratge, el dret col·laboratiu, la mediació,… M’atreveixo a dir per experiència com a mediador en dret de família i civil que també hi ha altres creatives fórmules extrajudicials de solució de disputes com la medi-conciliació.
Quan les parts involucrades en un conflicte volen evitar una batalla judicial amb la consegüent inversió de temps, de recursos econòmics, i de desgast emocional, tenen al seu abast professionals imparcials: mediadors, àrbitres, tercers neutrals… Entre aquests professionals els mediadors són els que fan ús de diversos tipus de tècniques que poden ser una alternativa eficaç per a un acord total o parcial fruit de la col·laboració dels mateixos interessats. Acord amb la mateixa força vinculant que una Sentència.
Justament la Llei 1/2025 té per un dels seus objectius fomentar la solució d’assumptes abans d’interposar una demanda. D’aquesta manera, es reduiran, segons diu el legislador, el volum d’assumptes i demores judicials.
Deixant de banda per l’extensió d’aquest article els supòsits que la llei 1/2025 exclou de l’obligació prèvia d’intent de solució extrajudicial (casos de filiació, paternitat, maternitat, els procediments d’adopció de mesures judicials de suport per a persones amb discapacitat, mesures cautelars, drets fonamentals a salvaguardar… entre altres) si en presentar una demanda, per exemple, de divorci, a partir del 3 d’abril no s’aporta un document que acrediti que s’ha intentat arribar a una solució amistosa a través dels MASC, la demanda no s’admetrà a tràmit.
Pot passar que una de les dues parts, seguint amb l’exemple del divorci, un no vulgui iniciar, sense cap raó justificada, sessions per a una possible solució amistosa. Com a mediador i advocat els puc assegurar que és molt habitual que es doni aquesta situació. Es tracta de persones dolgudes, ofeses d’alguna, amb situacions emocionals no resoltes i amb una actitud enquistada de negació, del:
“Per què no… perquè ell/ella em va dir, va fer, o no va fer…”.
A partir del 3 d’abril, molt de compte amb aquest tipus de decisions emocionals més que racionals.
En aquests casos de negació juntament amb la demanda adjuntaríem un certificat signat pel professional acreditat a MASC (mediador, àrbitre…), o acta Judicial de conciliació sense acord o per incompareixença conforme no hi ha més remei que anar-hi als jutjats perquè l’altra part ho ha impedit.
La llei preveu en aquestes situacions que si després de celebrar-se el judici la part que va renegar de l’intent amistós previ perd el litigi, podria ser condemnada a abonar les costes processals fins i tot en assumptes en què, llevat de mala fe o temeritat processal, no se solen imposar les costes. És a dir, allò que li ha costat a l’altra part invertir en un advocat, procurador inclosos els honoraris del fallit intent de solució extrajudicial (sigui mediació, conciliació, etc.). Fins i tot encara que la intervenció de professionals no sigui obligatòria com és en cas d’una conciliació.
Cal tenir en compte que la llei va molt més enllà. Si la part que presenta la demanda perd el judici, però va acreditar que es va intentar un acostament previ a la via judicial, pot ser alliberada de pagar aquestes costes a la part “vencedora” o bé reduir-se el seu l’import.
Per tant, reitero, abans de dir “no, per què no…”, injustificadament, a l’intent, obligatori, del nostre futur/a ex d’arribar a un acord de divorci, penseu-ho molt bé ateses les conseqüències de divers abast i consideració, econòmic inclòs, que li pot suposar.
En conclusió, per fi hi ha una aposta legal clara per les solucions amistoses nascudes de la participació dels mateixos interessats i no imposades per un tercer, el jutge. Quedarà per veure si aquesta obligació legal és útil per descongestionar els jutjats.
