Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Habitualment sento que l’educació d’un país és un pilar fonamental per al seu bon funcionament. Habitualment comprovo que aquesta afirmació, malgrat la feina de mestres i professors, no ve acompanyada d’un convenciment propi de les estructures de país.
Moltes vegades ens aixopluguem en el caràcter llatí, en la manera d’entendre la vida dels emplaçaments mediterranis, en el clima que tenim, la sang calenta i moltes altres característiques que semblen justificar la diferència que sempre hem establert en temes de formació entre els països calents i els països freds com els nòrdics. No li donem gaires voltes més, la diferència real la trobem en la manera d’educar als infants i joves, en la convicció que l’educació és una línia recta i ferma que no pot estar subjecte a visions ideològiques del comandament polític.
Tenir les competències educatives necessita sense cap mena de dubte i excusa dipositar aquesta gran responsabilitat en mans dels millors professionals i no pas dels polítics.
Ja fa uns quants anys es va decidir passar l’ensenyament obligatori dels 14 als 16 anys. La veritat és que això va ser una decisió política per solucionar una situació social que responia a la pregunta, què fem amb els nois i noies que a vuitè d’EGB no tenen el graduat escolar? No podien treballar perquè no tenien l’edat legal i estudiar se’ls feia costerut. La Formació Professional era un cul-de-sac que no funcionava ni responia a les expectatives de formació d’aquests joves. Solució: que els aguantin als instituts. Primera gran errada. Els instituts es van convertir en guarderies socials que aglutinaven aquells que volien estudiar i els que no volien, els que podien i els que no, els motivats i els desmotivats. L’ESO va ser el camp de batalla on havien de conviure totes les circumstàncies que l’edat adolescent comporta i això va fer, ha fet, que els nivells educatius caiguessin en barrina. El BUP i el COU garantien generacions amb una formació adient que feia que els que arribaven a les universitats estiguessin preparats. Ara les universitats, esparverats per allò que els hi arriba, han hagut de muntar l’any zero, com a filtre per poder iniciar els estudis de grau. Llavors la solució implicava invertir tots els diners malgastats a la implementació de l’ESO en una potent i competent Formació Professional perquè tots els joves que no volien estudiar poguessin preparar-se de manera excepcional per desenvolupar una de les moltes professions que la societat demanda.
Més endavant els instituts públics van aplicar la jornada intensiva. Segona gran errada. Tot i entendre i comprendre als professors en les seves peticions de fer la jornada intensiva, donar totes les tardes lliures als joves sense el control dels seus pares no afavoreix la seva maduració de manera eficaç. Ja sé que hi ha activitats extraescolars, i que d’altres països ho fan però ni podem substituir la força de l’estructura d’ensenyament per activitats vàries de tarda per molts futbols i violins que posem, ni tenim una estructura sociolaboral que ens permeti accedir a la tan reclamada conciliació familiar. Un dels motius pels quals la privada i la privada concertada obtenen millors resultats és el fet que els alumnes tenen l’horari lectiu partit. A Madrid és un dels punts en què, en l’última reunió que vaig fer amb l’equip del Consejero de Educación, han posat la banya. Control de les pantalles i tornar a l’horari de matí i de tarda.
La tercera gran errada del nostre sistema educatiu és la manca de respecte vers el professorat del nostre país. La manifestació més clara d’això és el fet que tot l’alumnat, faci el que faci, ha de promocionar (passar de curs). Els docents estan força indefensos davant dels alumnes i sobretot de les famílies dels alumnes. Professors que han perdut credibilitat i atribució. Els joves se senten forts davant el fet que independentment del seu esforç i del seu rendiment aniran avançant. La vida funciona d’una altra manera, justament a l’inrevés. El professor ha de tornar a recuperar el seu paper, no ha de passar-se el dia sobrevivint. La seva feina ha de ser l’ha de poder acompanyar a tots els nois i noies a progressar i créixer i per fer-ho ha de tenir eines, respecte i suport.
Més enllà dels interessos que hi ha al darrere dels informes PISA el que sí que hauríem de tenir clar és que el progrés d’una societat depèn de com eduquem a les persones. En un país a on es premia més al que desobeeix la llei que no pas a qui la segueix potser si consolidem el nostre sistema educatiu aconseguirem nivells de civisme i comportament més elevats a on viure en harmonia sigui quelcom habitual.
